Montserrat, mil anys bategant amb el país

El monestir benedictí de Montserrat arriba al seu mil·lenari jugant un paper diferent del que tenia quan l’abat Oliba el va fundar. Com totes les institucions eclesiàstiques contemporànies, s’ha vist arrossegada per la pèrdua d’incidència social del fet religiós. La seva dimensió cristiana –com a promotor del diàleg ecumènic i lloc de pelegrinatge i culte a la patrona de Catalunya– l’ha desbordat, d’entrada, el fet turístic. Però la vocació de Montserrat va més enllà i en l’últim dels seus 10 segles ha accentuat la seva vocació de referent de catalanitat. L’abat Aureli Maria Escarré el va convertir en un nucli de resistència antifranquista, un dels comptats reservoris d’una visió genuïna de la identitat i el sentiment català, i també en un redós de supervivència i protecció de la llengua catalana, amb capçaleres com ara l’emblemàtica ‘Serra d’Or’ com a eina per mantenir viva la flama del catalanisme en temps de persecució implacable. A Montserrat hi va reaparèixer el català en un acte públic el 1947, en l’època més dura de la repressió franquista. Alguns dels abats de Montserrat han estat referents del catalanisme. El camí d’impuls marcat per l’abat Escarré –expulsat de l’Estat per haver criticat el règim– el van seguir Cassià Maria Just, Sebastià Bardolet i Josep Maria Soler, cadascú amb els seus matisos. Amb mirada àmplia, com la que va portar uns monjos de Montserrat a refundar l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Cassià Just va acollir la tancada d’intel·lectuals del 1970 en protesta pel procés de Burgos, que va condemnar militants d’ETA a la pena capital. Aquest és l’últim període d’una trajectòria de mil anys que han fet de Montserrat testimoni de l’existència i recorregut d’una de les nacions més antigues d’Europa, Catalunya. Amb clars i obscurs, amb períodes d’esplendor i de crisi –va patir el jou de Ferran el Catòlic, un incendi a mans de les tropes de Napoleó i un saqueig en l’època de la desamortització–, la vocació de Montserrat per cuidar la memòria col·lectiva és inqüestionable. No és menor que la seva biblioteca contingui uns 300.000 volums i uns 400 incunables i que Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1498) sigui l’editorial en funcionament més antiga del món.