Un mes i mig després que el Comitè Electoral Nacional proclamés Nicolás Maduro guanyador de les eleccions presidencials a Veneçuela, augmenta la pressió internacional per aclarir les sospites de frau electoral, i el chavisme es resisteix a fer públiques les actes que servirien per confirmar o qüestionar aquest triomf. El govern espanyol, sempre a punt per fer valer amb paternalisme el seu rol d’antiga metròpoli colonial, intenta una mediació entre les dues parts amb un difícil equilibri que de moment no està aportant cap solució. De la tebiesa amb què inicialment va rebre les queixes del candidat opositor, Edmundo González, l’executiu de Pedro Sánchez ha passat a proporcionar-li asil polític després que ell mateix expressés el desig de deixar el país per temor a ser engarjolat. Uns passos realitzats amb l’assessorament extern de l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i amb el concurs de la diplomàcia, que precisament existeix per a aqueste#s situacions.

En un context tan tens, la proposta aprovada al Congrés per iniciativa del Partit Popular instant al reconeixement de González com a president electe de Veneçuela només serveix per enterbolir-ho tot. En primer lloc, perquè més enllà de la gesticulació política que significa no tindrà més recorregut: Sánchez no en farà cas. En segon lloc, perquè aquesta presa de posició parlamentària ha estat lògicament interpretada com un gest hostil cap al govern de Maduro, i la conseqüència immediata és que Veneçuela ja està valorant trencar tota mena de relacions amb l’Estat espanyol. No només les polítiques sinó també les comercials, tot i que es fa difícil saber si Maduro materialitzarà les amenaces, ja que la presència empresarial i inversora al seu país és un interès mutu. I en tercer lloc, perquè el 2019 el govern espanyol ja va reconèixer com a president encarregat Juan Guaidó, i no va servir de res. Ahir Sánchez va rebre a La Moncloa González, i el missatge oficial aposta per continuar les vies de diàleg per trobar una sortida pacífica a l’atzucac veneçolà i amb coordinació europea. Engarjolar els dissidents i forçar l’exili dels opositors tampoc és precisament enfortir la democràcia.