Les intolerables pèrdues d’aigua
L’Agència Catalana de l’Aigua acaba de fer pública una dada que, en context de sequera –si aquesta tardor no hi ha uns quants episodis de pluja a les capçaleres dels rius, ja hi tornarem a ser–, constitueix una emergència que cal abordar immediatament. La meitat dels municipis catalans que havien d’auditar la seva xarxa de distribució d’aigua tenen fuites d’un 20% o més. És clar, són pèrdues invisibles i no fan mal a la vista com una aixeta oberta sense justificació, però representen milers de milions de litres d’aigua potable, bona, tractada i costosa que se’n van subsòl avall. Però la ignorància no justifica la deixadesa en manteniment que han practicat els titulars de les concessions –que cobren per fer-lo– ni dels ajuntaments en el seguiment i vigilància de les infraestructures. I encara menys quan les administracions reiteren que el ciutadà ha de canviar d’hàbits i estalviar més aigua, un missatge imprescindible però que decau moralment quan qui l’emet no predica amb l’exemple com no han fet alguns ajuntaments, concessionàries i la mateixa ACA durant anys.
Tenir la xarxa de distribució en condicions òptimes és la mesura més elemental d’estalvi d’aigua, la primera de totes les que cal aplicar per pal·liar els efectes de la sequera. En aquesta línia, les sancions econòmiques perden el sentit i fins i tot són contraproduents en termes d’estalvi d’aigua perquè van en detriment de la capacitat econòmica de qui ha de fer les millores. És impossible que les pèrdues d’aigua siguin reparades d’avui per demà però la presa de mesures és exigible avui mateix. Ho ha patit prou el sector agrari, que no va poder regar les collites del 2023. Aquest any ha permès una treva, però la sequera no s’ha acabat. En conseqüència, és inexplicable que aquest any llarg transcorregut només hagi servit per diagnosticar els punts de pèrdua, i no tots. Les actuacions de millora ja haurien d’estar en marxa i les ajudes i línies de finançament, operatives perquè les despeses no les hagin de suportar uns ajuntaments que no tenen prou múscul financer ni alternativa per incrementar-lo que traslladar els costos als veïns amb taxes, tributs i impostos.