Joe Biden i l’ombra de Donald Trump

El balanç d’un càrrec de tanta rellevància com és el de la presidència dels Estats Units sempre deixa un inevitable rastre d’èxits i de fracassos, que no solament tenen repercussió interna sinó també per a la resta del món. En el cas de Joe Biden, el president demòcrata que arriba al final del mandat després de deixar pas de manera forçada i abrupta a la vicepresidenta Kamala Harris al capdavant de la candidatura, no és cap excepció. Biden ha tingut un relatiu encert en l’economia, tot i que no ha pogut compensar la bretxa creixent entre l’Amèrica profunda i la més urbana, i és aquí on més vots pescarà l’alternativa conservadora del populista Donald Trump. Tot i que, pel que fa a la política exterior, és on ha ensopegat de debò el full de ruta demòcrata, l’autèntic punt feble de Biden ha estat precisament l’únic que l’electorat nord-americà troba imperdonable, o sigui la incapacitat de projectar una imatge d’home fort capaç de dominar el món. És una altra mancança que Trump ha sabut explotar de forma tan hàbil com buida de contingut, perquè durant el seu primer mandat no va pas aconseguir cap fita remarcable; en canvi, ara acaben de sortir a la llum reiterades i comprometedores converses amb l’etern adversari rus, el president Putin.

Al capdavall Biden passarà a la història com el president que va haver de llançar la tovallola quan ja no podia ni dissimular les limitacions físiques. Però aquesta també és una mostra de l’afebliment del partit que representa, incapaç de preparar amb més temps el recanvi d’una notable Kamala Harris, l’única que se salva de tot aquest daltabaix. Després d’anys d’ostracisme imposat pel mateix partit, Harris ha estat tota una revelació, també a l’hora de guanyar el sempre important debat televisiu. El problema és que tot això s’hagi fet tard i que la remuntada a les enquestes sigui insuficient per barrar el pas a Trump. Que un home assetjat per les imputacions, entre les quals figura la complicitat amb la presa del Capitoli, i que no amaga el seu masclisme, sigui a les portes de tornar a la Casa Blanca a còpia d’insults i de mentides, no deixa en bon lloc ningú, ni el seu partit ni el Partit Demòcrata, que tant l’ha subestimat.