Ajudes per la dana amb guerra de xifres

L’anunci del desplegament de les primeres mesures econòmiques estatals per pal·liar els efectes de la devastadora dana ha tornat a posar de manifest, no sabem per culpa de qui o potser per culpa de tothom, la incapacitat de coordinació amb el govern valencià. La vigília del Consell de Ministres que ahir va aprovar aquest paquet de bonificacions per als afectats –de fins a 10.600 milions–, el president valencià va comparèixer pel seu compte per quantificar els diners que segons ell faran falta. Un total de 31.402 milions d’euros, vorejant el conjunt de tot el pressupost sencer de la Generalitat, quan encara no s’ha tancat el balanç de víctimes ni la quantia total dels danys. El més lògic hauria estat pactar conjuntament una xifra i comparèixer junts per no donar novament la imatge que difícilment seran capaços de coordinar res sobre el terreny per més que la població es continuï considerant abandonada a la seva sort.

L’Estat ha mogut fitxa amb una bateria d’ajudes que van des d’aspectes fiscals fins a ajudes a autònoms, ajuntaments i particulars i, en aquest sentit, el primer que cal demanar és que no s’obligui els afectats a entrar en un laberint burocràtic per poder accedir als diners. Alhora, però, cal exigir igualment un estricte control en la concessió de les ajudes per evitar que puguin caure en mans indegudes. Perquè no estem parlant d’aplicar un rescat econòmic d’avui per demà, sinó d’afrontar una emergència immediata per a aquells que ho han perdut tot i alhora allargar el rescat fins que faci falta. Sobretot tenint en compte que ens trobem davant la necessitat de reconstruir un país. La primera fase de la reacció estatal, doncs, és gairebé una operació humanitària, amb la urgència que exigeixen les zones catastròfiques, però haurà d’anar seguida d’una segona fase a mitjà i llarg termini que obre inevitablement molts interrogants per la seva complexitat. No només perquè implica operacions de demolició dels edificis més danyats sinó perquè obliga a entrar en el debat de fins a quin punt és possible i assumible repensar un urbanisme amb una gran densitat d’habitatges construïts en zones inundables.