Deu anys del 9-N i del ‘No a tot’ de l’Estat
La consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre del 2014, ara fa deu anys, és l’acte amb què les principals institucions del país, govern i Parlament, es planten per primera vegada davant l’Estat, seguint una remor de fons que ja feia uns anys que batallava organitzada per la societat civil i que té el seu acte fundacional en la primera consulta municipal sobre la independència a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009. El 9-N és el primer gran embat, que es fa possible gràcies a la compenetració entre la societat civil i les institucions del país. La llavor de la il·lusió col·lectiva, anys després malbaratada, i la creença que amb la força de la gent tot era possible. El 9-N va acabar essent un acte de desobediència, però inicialment s’havia plantejat per la via del pacte. El 16 de gener del 2014 el Parlament, per una àmplia majoria, 87 diputats de 135 (amb diversos membres del PSC trencant la disciplina de vot), aprovava demanar al Congrés la delegació de les competències per convocar un referèndum consultiu. Una proposta que van defensar a les Corts Espanyoles una delegació formada pels diputats Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA), i a la qual el Congrés va donar un cop de porta el 8 d’abril del 2014. L’Estat marcava els seus límits i exercia una esmena a la totalitat a qualsevol intent de posar a votació, ni que fos de manera consultiva, una proposta secessionista. La via negociadora era morta i aquell referèndum consultiu es va transformar en una consulta popular, impugnada pel govern de Mariano Rajoy, amb l’aval del PSOE, i suspensa després pel Tribunal Constitucional. I al darrere vindrien la repressió, els judicis i les inhabilitacions, a banda de l’ofec econòmic del Tribunal de Comptes contra el president Artur Mas, i els consellers Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs. Condemnes que a hores d’ara els tribunals es resisteixen a amnistiar. El 9-N i la repressió ferotge desencadenada, i incrementada després de l’1-O, posa en perspectiva, deu anys després d’aquell primer acte de desobediència, que l’Estat no s’ha mogut ni pretén moure’s de lloc, pel que fa al dret a decidir dels catalans, sigui quina sigui la seva voluntat majoritària.