Conscienciació davant les gotes fredes
De la nit al dia la lliçó de la dana damunt el País Valencià sembla que ens ha fet obrir els ulls i de cop hem pujat un graó en la conscienciació davant els desastres naturals. Només cal esperar que no sigui una conscienciació passatgera i que s’estengui amb els efectes d’una vacuna a tots els nivells, el de les administracions i el de la ciutadania en general. Perquè una de les evidències que ha posat de manifest la magnitud del desastre valencià és que tenim unes eines eficaces per preveure les emergències, si hi ha bon comandament i bona coordinació, i també recursos suficients a l’hora de reaccionar. Però per tal que tot això sigui aprofitable, a més d’una gestió responsable –justament la que s’ha trobat a faltar al País Valencià– fa falta que ens creiem la gravetat de l’amenaça d’uns episodis recurrents al llarg del temps que cada vegada tindran una freqüència més alta. No ens calen només governants responsables, també una cultura cívica que ens ajudi a protegir-nos davant situacions límit i evitar fins on puguem exposar-nos al risc.
En aquest sentit, l’administració catalana acaba de demostrar bons reflexos davant el pas d’una altra dana que ha fet activar l’alerta vermella en algunes comarques i ha comportat restriccions de moviments i tancament d’escoles amb caràcter preventiu. Però les cues quilomètriques registrades a l’AP-7 a conseqüència de la contenció de la mobilitat demostren fins a quin punt és complex afrontar amb èxit situacions així, i com a tots ens pertoca posar-hi de la nostra part. Tot és millorable i cal procurar que la implementació de mesures de prevenció no generi un problema col·lateral de col·lapse. En qualsevol cas la ciutadania ha d’assumir que algunes incomoditats associades a les alertes són inevitables i que una declaració d’alerta vermella és un senyal prou seriós per quedar-se a casa. Així ho han d’entendre també d’una vegada els empresaris, que en lloc d’amenaçar els treballadors amb l’acomiadament han de facilitar-los l’adopció de mesures preventives. I a partir d’aquí podrem afrontar el difícil debat de com dissenyem un urbanisme més segur i una societat més previnguda.