Cotxes i mobilitat al País Valencià
La dimensió de la tragèdia humana al País Valencià (216 morts) és colpidora i irreparable –els efectes emocionals encara no es poden calibrar prou– però les pèrdues materials són també tan colossals que costa prendre’n consciència. A fer-ho, hi ajudaran els 120.000 cotxes que han quedat inservibles. Enganxats l’un amb l’altre, ocuparien els tres carrils de l’AP-7 entre la frontera de la Jonquera i Barcelona. Perdre el cotxe és una qüestió menor en el conjunt de la desgràcia, però ajuda a dimensionar bé la irresponsabilitat i la negligència de l’executiu valencià, ara que el president Carlos Mazón intenta salvar-se orquestrant una fugida endavant destituint un parell de conselleres i anunciant la creació d’un gran departament d’emergències. Els cotxes que s’amunteguen en improvisats cementiris són alguna cosa més que muntanyes de ferralla. Són un problema mediambiental perquè representen més de 150.000 tones de residus que cal descontaminar, triar i reciclar. Són, també, un trasbals de primera magnitud en les economies familiars perquè, excepte els cotxes molt nous, la indemnització que en percebran els titulars distarà molt de permetre substituir-los per un altre que els faci la mateixa funció. Encara més, com més modest, vell i depreciat sigui el cotxe sinistrat, més s’haurà de gratar la butxaca el propietari per comprar-ne un altre. A banda, en aquests casos l’opció de reclamar per via judicial una millora de la indemnització no és viable pel seu propi cost. Més enllà de constatar que les compensacions haurien d’anar en consonància al servei que prestava el bé que s’ha perdut i no al seu valor de venda –un brindis al sol–, cal exigir que la reconstrucció inclogui el replantejament de la mobilitat de l’àrea metropolitana de València a partir de la millora del transport públic. Els que se’n beneficiarien més serien, sobretot, les persones amb menys recursos que no podran accedir a un nou vehicle amb el miler d’euros que percebran per la pèrdua d’un cotxe vell, però que els garantia la mobilitat laboral i personal. S’acaba de fer un primer pas en aquest sentit amb un bus llançadora entre Paiporta i València, però la responsabilitat de les institucions és estructurar una xarxa ben dotada en extensió i horaris.