La COP 29, decebedora però necessària
La vint-i-novena cimera de l’ONU celebrada a Bakú sobre el canvi climàtic ha estat una altra decepció, però això no impedeix defensar la necessitat de mantenir aquestes trobades internacionals; primer, perquè qualsevol fòrum en l’actual situació d’emergència és benvingut, i segon, perquè cal evitar fer el joc als negacionistes, els principals interessats a fer naufragar el consens per limitar els combustibles fòssils. Això no treu, és clar, la raó als països del Sud Global i a les organitzacions ecologistes que han criticat durament la manca d’ambició dels acords finals, molt per sota de les expectatives. Els països més rics han acceptat in extremis, després de dues setmanes de negociacions intenses, triplicar a partir del 2035 la seva aportació al finançament de la transició energètica dels països en vies de desenvolupament, els que s’enfronten a les pitjors conseqüències del canvi climàtic i necessiten més ajuda per no dependre del carbó, del gas o del petroli. Seran en total tres-cents mil milions de dòlars anuals que, tot i l’envergadura de la xifra, queden molt lluny del bilió que se’ls reclamava.
La decepció amb el resultat de la trobada és lògica perquè la xifra és massa baixa i arriba massa tard. El temps que s’ha perdut fins arribar al convenciment que els països més pobres necessitaven ajuda dels més rics per afrontar amb realisme la transició ecològica cap a un model menys contaminant i més sostenible no ha fet res més que augmentar el cost de la factura per aconseguir-ho. D’altra banda, la constatació que la COP 29 s’hagi clos novament sense èxit fa aconsellable replantejar el format i el contingut, perquè si no, s’acaba imposant la idea que ni tan sols els participants es prenent seriosament el canvi climàtic. Per exemple, garantint la consolidació d’impostos permanents a les indústries de combustibles fòssils i un cessament immediat a la inversió en projectes d’energia contaminant. Després posant fi al vergonyós espectacle d’oferir el paper d’amfitrions a països que se situen al capdavant de la indústria petroliera. I també blindant-se de les pressions dels lobbies que parasiten cada cimera.