Les conseqüències dels pecats de Macron
El triomf del vot de censura contra el primer ministre francès, Michel Barnier, ha deixat l’Estat francès en una situació objectivament pitjor –més inestable, més incerta– que quan el president Emmanuel Macron va tenir l’ocurrència d’avançar les legislatives a correcuita la mateixa nit del 9 de juny un cop conegut que els francesos havien donat la victòria a la ultradreta en les europees. La fugida endavant del president, amb la coartada de mirar de frenar l’avanç de Marine Le Pen, posava de manifest o bé una lleugeresa impròpia d’un estadista o bé una mala interpretació de la realitat política francesa. Els resultats no tan sols van fer impossible articular un govern amb prou suports en l’Assemblea francesa, sinó que tampoc van agradar a Macron, que, en lloc d’acceptar un primer ministre del Nou Front Popular –la mateixa coalició ja renunciava al fet que fos de l’ala més d’esquerres–, va cometre el segon pecat de supèrbia: després d’intentar dinamitar sense èxit el front d’esquerres, va escollir el conservador Barnier confiant en la seva proverbial capacitat negociadora, acreditada en temps del ‘Brexit’. Si la tria ja era poc ortodoxa –calia convocar eleccions per acabar no respectant-ne els resultats?–, Barnier, en lloc de negociar amb l’esquerra guanyadora, es va apropar a Le Pen, que tres mesos després l’ha fet caure per no veure’s esquitxada per la impopular reforma de les pensions. Sigui quin sigui el nou primer ministre, la seva acció de govern estarà marcada per la provisionalitat. Macron no pot tornar a convocar noves legislatives durant vuit llargs mesos i tampoc pot fer passar el temps –com quan no va nomenar primer ministre amb el pretext dels Jocs Olímpics– perquè tenir pressupost és urgent. Tampoc són bones notícies per a Brussel·les. L’històric eix francoalemany està en hores baixes i amenaça d’arrossegar tota la Unió. Alemanya viu una dura crisi de l’economia productiva. El problema francès és més de caire financer, de cost dels serveis i de dèficit públic, però, sumat a la recessió alemanya, no proporciona l’estabilitat que cal per afrontar amb clarividència decisions estratègiques, les internes dels 27 i les que l’arribada al poder de Donald Trump impedeix continuar ajornant.