L’IBI i l’infrafinançament dels ajuntaments

La de l’infrafinançament del món local és l’eterna cançó de l’enfadós. De manera cíclica i emfàtica brollen les promeses més o menys inconcretes de les administracions de torn sobre la necessitat d’actualitzar, se sobreentén que amb la voluntat implícita de millorar, els mecanismes de sosteniment econòmic dels ajuntaments, una carpeta que des del punt de vista normatiu no es toca des de principis del 2000, que aviat és dit. I, des d’aleshores, no només no s’ha avançat en la matèria, sinó que tot han estat clatellades per als consistoris, amb decisions com ara l’eximent aplicat a l’hora de tributar l’impost d’activitats econòmiques (IAE) a les empreses amb una facturació inferior al milió d’euros anual o la reforma de l’impost sobre les plusvàlues, que no han fet sinó que tenallar, encara més, la seva capacitat de maniobra financera. I, com la diu la dita, en tot plegat plou sobre mullat, ja que, amb aquesta falta de finançament com a motxilla, els ens locals han d’afrontar una despesa cada cop més elevada en forma d’inversions o serveis en un context d’inflació, en tant que administració situada en primera línia de trinxera.

En aquestes circumstàncies, les corporacions s’han vist empeses si us plau per força a esprémer la seva limitada capacitat de maniobra fiscal per prestar la seva activitat ordinària o planificar inversions. I fer acrobàcies amb l’impost sobre béns immobles, el conegut popularment com a IBI, ha estat una de les maniobres més a mà per generar ingressos, fet que ha propiciat que el tribut, de mitjana, s’hagi encarit més d’un 67% entre el 2006 i el 2023. Un increment que és il·lustratiu de la importància a l’alça que ha anat assolint aquest impost a l’hora de quadrar els números dels municipis, en una tendència, però, que no és en absolut lineal ni homogènia sobre el territori, fins al punt de parlar de dependència absoluta en algunes corporacions i d’altres on l’impacte de l’IBI és molt més relatiu. Una realitat que, en resum, no per coneguda i reiterada fa menys necessària una reforma del model de finançament local en un context on crisis actuals, com la de l’habitatge, suposaran un nou test d’estrès, l’enèsim, per als ajuntaments.