17-A, el dret a la veritat

La compareixença, dijous al Congrés, de Mohamed Houli Chemlal, condemnat pels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, va deixar una evidència incontestable: que més de set anys després encara planen massa dubtes sobre aquells atacs terroristes que van causar 16 morts i 150 ferits. Houli podria haver explicat més coses, que coneixia de primera mà, sobre els objectius d’aquell grup de nois de Ripoll que preparaven i manipulaven explosius en una casa d’Alcanar, i no ho va fer. En canvi va parlar de les relacions entre l’imam Abdelbaki es-Satty i el CNI a través del testimoni referencial dels seus companys de cèl·lula. Houli no és la clau per esvair alguns dels dubtes sobre els atemptats, ni tan sols va afirmar que ell conegués de primera mà ni tingués proves de la connexió entre l’imam de Ripoll i el CNI; ell és només una peça del trencaclosques que la comissió parlamentària té per intentar aclarir tot allò que es pugui sobre el 17-A. I dijous la majoria de grups polítics van perdre una oportunitat negant-se a preguntar al compareixent (PSOE, Sumar i Vox) o abandonant la sala com va fer el PP.

Ni la condició de condemnat invalida Houli com a compareixent d’una comissió parlamentària, ni el que hi digués pot ser motiu per desistir d’intentar indagar en allò que sabia. Escudar-se en la seva condició de condemnat d’un delicte atroç, en què els fets han estat jutjats o en la manca de credibilitat d’una teoria conspiratòria podia ser un argumentari valoratiu en acabar la compareixença, però no l’excusa per evitar-la. Que les víctimes i la ciutadania tenen dret a conèixer la veritat, si més no tot allò que permeti acostar-hi, és innegable a banda de desitjable en una democràcia, i aquest era i ha de ser l’objectiu de la comissió parlamentària, més enllà del que hagin pogut determinar els tribunals. Allò que amb tota seguretat podria ajudar a esvair dubtes o emmudir-los és la desclassificació dels documents del CNI que queden pendents, i aquesta és una decisió estrictament política que fins ara s’ha evitat. En una democràcia els dubtes imposats acaben tenint un preu més alt que una veritat incòmoda.