Llums i ombres de la condonació del deute

La condonació de 17.000 milions (un 22%) del deute de la Generalitat amb el fons de liquiditat autonòmica (FLA) –i l’estalvi dels interessos corresponents– és part dels equilibris negociadors entre el govern de l’Estat i els partits que el sostenen –en aquest cas, ERC– però no cap gran fita. En primer lloc, perquè la mateixa existència del FLA és una anomalia que s’hauria d’anar corregint perquè és conseqüència de l’escanyament doble al qual l’administració central de l’Estat sotmet els altres governs. Ho fa a través de la recaptació d’impostos i l’endarreriment en les liquidacions cap als governs autonòmics, en el que també és una fórmula del govern espanyol per finançar-se a cost zero. En segon lloc, perquè, del sostre de dèficit que permet Brussel·les (3% de PIB), la part que el govern espanyol reserva a les comunitats autònomes és mínima. I, a més, en el cas de Catalunya, a l’ofec s’hi afegeix el menyspreu de la sistemàtica infraexecució del pressupost d’inversions a què ha estat i continua estant sotmesa. D’altra banda, un cop superades les turbulències de la crisi financera de fa dècada i mitja i estabilitzada l’economia, els governs haurien de recuperar la possibilitat d’accedir directament als mercats de crèdit per finançar-se, però això no sembla estar en els plans del govern espanyol, que ha descobert en el FLA un instrument eficaç de control financer. Tot estalvi i tota disponibilitat afegida de recursos per a la Generalitat s’han de valorar en la seva justa mesura. Però no es pot perdre de vista que l’estratègia clàssica del PSOE quan negocia amb partits o governs catalans, és estendre l’acord a la resta de governs autonòmics. Quan són majoritàriament del seu color, per contenir la fúria dels seus ‘barons’. Quan –com ara– són del PP, l’objectiu és causar divisió (Andalusia és la més beneficiada amb una condonació del 44% del deute) en els populars. Com cada vegada que s’ha negociat un nou model de finançament, Catalunya es desgasta i la resta para la mà. Si aquest ‘modus operandi’ s’aplica també al finançament singular –l’autèntic moll de l’os de la legislatura–, el fracàs es veu venir. Si a Catalunya ha de disposar de més cafè, és obvi que algú haurà de passar amb menys.