Les dades de pobresa infantil a Catalunya no només són desconcertants, sinó que, a més, són vergonyoses. Que el país només superi Romania dins de la Unió Europea pel que fa al risc d’exclusió infantil i que hi hagi més de 442.000 menors que estan en situació de patir pobresa és esfereïdor i demostra que les coses no s’han fet bé. No ara, sinó durant dècades. La riquesa d’una societat també es mesura per les persones sobre les quals haurà de pivotar i aquestes són la gent jove. Un país en el qual les futures generacions no tenen possibilitats és un país condemnat i diu molt poc d’uns governants que han permès que un dels indicadors morals més clars que hi ha en qualsevol barem sigui tan baix. La solució no és ni immediata ni fàcil. Cal atacar els problemes estructurals de soca-rel i garantir accions que, a mitjà termini, permetin reconduir la situació. Tal com diuen els experts, l’educació és un vehicle important per garantir que la situació es capgira. Però mentrestant hi ha la realitat d’uns menors que, en alguns casos, no poden accedir a un àpat diari en condicions si no és a l’escola, que viuen en habitatges sense cap tipus de climatització o que pateixen discriminació o abusos. El Parlament ha signat pactes per a la infància i el govern ha definit estratègies de lluita contra la pobresa infantil. I està molt bé i és necessari. Però les grans proclames polítiques no serveixen per a res si no es tradueixen en consignacions pressupostàries i accions valentes. El percentatge que l’administració destina en matèria d’infància a Catalunya se situa lluny de la mitjana europea i la situació a l’Estat no és diferent. En molts casos les entitats socials són les que, amb tota la bona voluntat del món, supleixen polítiques públiques fins allà on poden i permeten que aquesta mainada tingui una certa esperança i part de les necessitats cobertes.

Calen compromisos per garantir la protecció i la igualtat d’oportunitats de tots els infants i adolescents. Però a més calen diners. Els governs, siguin del color que siguin, no es poden inhibir més temps de la responsabilitat de cobrir les necessitats de la baula més feble de la societat.