Companys mereix justícia

La commemoració de la criminal execució del president català Lluís Companys, de la qual aquest any es compleixen setanta anys, és un recordatori perenne de la injustícia històrica comesa per Espanya contra Catalunya. Perquè va ser una Espanya, la que es va construir sobre les ruïnes d'una guerra provocada i guanyada pel feixisme, la que va afusellar Companys i tants altres catalans que, com va fer el president del país, van defensar la legalitat democràtica i les llibertats de Catalunya. I encara és Espanya, que es diu democràtica des de fa més de trenta anys, que es nega a demanar disculpes públiques i a anul·lar un acte d'iniquitat injustificable, com si no acabés de tenir clar que la reparació històrica d'aquest acte criminal d'estat passa per esborrar-ne qualsevol reminiscència de legalitat i condemnar ben alt, ben clar i sense reserves ni matisacions el crim de què el president Companys, les altres víctimes del franquisme i tot el poble català van ser víctimes.

No es tracta de fer un acte de justícia, sinó de posar fi a un acte d'injustícia que set dècades després encara perdura. Cal declarar nul·les totes les sentències no pas perquè fossin injustes en particular, que ho van ser, sinó perquè cal deixar clar d'una vegada per totes que d'un règim il·legal, com ho va ser el franquisme, no poden emanar-ne decisions vàlides ni sentències. Ja és hora que l'Estat espanyol faci creu i ratlla definitiva amb un règim anterior no democràtic amb el qual encara sembla mantenir una inconfessable dependència umbilical. A Catalunya fa anys que hi ha un consens social amplíssim que marca clarament la frontera temporal i política entre la dictadura i la recuperació de les llibertats. Cal que quedi clar que aquestes llibertats no són ni vigilades, ni heretades, ni concedides, sinó legítimes per elles mateixes. Amb l'actitud actual, l'Estat espanyol continua aprofundint la rasa cada cop més profunda que el separa de Catalunya.