EDITORIAL
Il·legalitat doblement injusta
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha declarat il·legal el cànon digital aplicat a l'Estat espanyol en un litigi iniciat per un modest establiment comercial barceloní que ha culminat amb una resolució en què, quan es llegeix la lletra petita, es veu que, certament, el cànon és il·legal, però no pas perquè ho sigui en la seva totalitat, sinó només en alguns aspectes. I és en aquest sentit que la decisió de l'alt tribunal, d'alguna manera, corregeix una injustícia amb una altra injustícia, o, si més no, crea un greuge comparatiu de difícil comprensió per a la ciutadania.
La resolució del tribunal de Luxemburg conclou que resulta “abusiu” que es cobri el cànon “indiscriminadament” a les empreses, administracions públiques i professionals que comprin material digital com ara CD, DVD o MP3. Es considera que gravar-los comporta una penalització que pressuposa sense tenir-ne cap certesa que empreses i administracions fan servir aquests suports digitals per fer còpies de material que inclou drets d'autor, perquè és la preservació dels drets d'autor la que justifica l'esmentat cànon. Davant d'això, causa una certa perplexitat comprovar que, paral·lelament, no es veu cap pega al fet de cobrar el cànon a particulars.
El cànon digital haurà de ser adaptat per les autoritats de l'Estat espanyol a allò que disposa aquest tribunal europeu. Això, per tant, ha de voler dir que les persones jurídiques no hauran de pagar l'esmentat cànon. La pregunta legítima és per què el consumidor individual haurà de continuar suportant aquesta arbitrarietat. La presumpció de bon ús en aquest cas no s'aplica. És a dir, el ciutadà del carrer continuarà sent sospitós de comprar suports digitals per fer còpies de material subjecte a drets d'autor encara que compri un DVD per guardar-hi els seus vídeos familiars. La resolució, per tant, resol el problema causant un greuge comparatiu.