I tal dia farà un any que l'estem ballant

Ara es diu, perquè ell públicament no ho ha dit, que el 15 de juliol és la data límit perquè els governs espanyol i català arribin a un acord sobre el finançament. Tal dia farà un any, setmanes amunt setmanes avall, de la primera data límit. Canvien les coses, però: aleshores l'ultimàtum el feia el govern de Catalunya, avalat pel que deia l'Estatut. Paper mullat. Ara és diferent, els espanyols no ofereixen una data d'acord, com totes les que s'han incomplert fins ara passat ja el 9 d'agost del 2008, sinó que fan un ultimàtum en tota regla. O caixa o faixa. Espanya només ens ofereix un mal pacte, que el govern català s'ha cansat de dir que no pot acceptar perquè és insuficient i perquè no respecta la lletra de l'Estatut. Podem dir el que vulguem, que ells ho tenen molt clar: aquesta carpeta s'ha de tancar, perquè pensen que ja els ha passat factura en les eleccions europees i no estan disposats a eternitzar el problema. No poden cedir a les pretensions catalanes, perquè la resta de l'Estat se'ls llançaria a la jugular i ara el PSOE és electoralment feble; no es pot jugar les garrofes. Obliden, però, els socialistes espanyols, que la victòria els va venir per Catalunya. Un país que està fart d'incompliments; prou per tocar el crostó al PSC en les eleccions. Zapatero sembla disposat a sacrificar els socialistes catalans. El govern català ho té encara més pelut. Sense finançament, o el PSC trenca amb el PSOE i manté viu el govern o queda en evidència acceptant un mal acord, i deixa el futur del govern en mans d'una Esquerra enfrontada a un dilema i una rebel·lió interna. A CiU es deuen fregar les mans. A veure si al final Zapatero resultarà que compleix el que va prometre als convergents...