Entre la ingenuïtat i el cinisme

Als països anglosaxons el voluntariat té una llarga tradició i està molt ben valorat des del punt de vista social, també per les empreses. Per aquestes contrades no ha estat fins a les darreres dècades que el ciutadà s'ha vist interpel·lat per vianants, mails, maratons i cartes personalitzades per contribuir a iniciatives de les més diverses. Amb la cruesa de l'atur i la crisi, a més, les necessitats ja no són lluny, sinó al costat de cada casa. I la gent respon, potser perquè saben que, si no ho fan ells, ara ja ningú no ho farà. Dignes d'admiració! Perquè alguns que podrien, mentre amb una mà fan –i demanen– el donatiu, amb l'altra retallen en investigació i sanitat; o escapcen llocs de treball per poder mantenir uns beneficis vergonyosos; o engarjolen gent incòmoda; o anul·len les ajudes a ONG; o atorguen ajudes i redueixen a zero els interessos als bancs; o passen les tisores pel sistema educatiu i signen lleis per anihilar allò que funciona per pur interès imperialista; o mantenen peatges i desnonaments, encara que hi hagi morts pel mig, en benefici dels mateixos que patrocinen la solidaritat; o escanyen un país sencer per continuar vivint com els senyors feudals, o fan mans i mànigues perquè, al cap i a la fi, res no canviï de debò.

Si, després de fer els donatius que tenen l'amabilitat de fer, sigui per tranquil·litzar la consciència, seguir la tradició, desgravar o quedar bé, o sigui per convenciment, es poden permetre una sessió doble de cinema, vegin Fènix 11·23 i El capital; potser entendran per què les CUP formen part del nostre Parlament i com en són de necessàries les seves veus incòmodes per a tanta societat de bé.