Un pacte que ha de ser nacional

El Depar­ta­ment de Política Ter­ri­to­rial ha començat a enviar als diver­sos agents soci­als i econòmics del país el text defi­ni­tiu del Pacte Naci­o­nal per a les Infra­es­truc­tu­res amb la intenció de poder-lo sig­nar aquest mateix setem­bre. El docu­ment marca les línies estratègiques pel que fa a les infra­es­truc­tu­res fer­roviàries, viàries, d'aigua, resi­dus, ener­gies o tele­co­mu­ni­ca­ci­ons d'ara fins al 2020, i les mesu­res que pro­posa supo­sa­rien una inversió apro­xi­mada de 100.000 mili­ons d'euros. El text és un capítol més dels pac­tes naci­o­nals que ha impul­sat el govern –habi­tatge, inno­vació, immi­gració, etcètera– i, com passa amb la llei d'edu­cació, neix amb la intenció que sigui un veri­ta­ble full de ruta governi qui governi el país. Aquest pacte, però, ja va néixer maleït per culpa d'una infra­es­truc­tura que també causa recança en el mateix tri­par­tit: el quart cin­turó. És cert que el pacte és molt ambigu res­pecte a aquesta infra­es­truc­tura, però també ho és que sem­bla que s'hagi aga­fat com un cavall de bata­lla polític per opo­sar-se a l'acord per part de CiU i el PP. Una infra­es­truc­tura esta­tal no pot evi­tar que un pacte de país tiri enda­vant. Cal, doncs, un esforç final per arri­bar a un acord.