Vandellòs, l'hora de recordar, però també d'obrir el debat
Avui fa vint anys de l'accident nuclear més important de l'Estat, que durant unes quantes hores va posar en perill la integritat del territori i del país. Probablement serà un dia per recordar la por, per fer-ne anècdotes, per continuar construint la llegenda dramàtica del que hauria pogut ser, per molt que l'absolució dels principals imputats en el judici tornés a constatar la dificultat de quantificar jurídicament el risc. En això no hem avançat pràcticament gens. Sí que ho hem fet, a poc a poc, en comunicació, en control, potser en responsabilitat de totes les parts implicades, malgrat que episodis com la gestió lamentable de la fuita de partícules d'Ascó no fan més que mantenir un gran interrogant al capdamunt de les torres de refrigeració de les centrals. I avui, al marge de recordar, és un bon dia per preguntar-nos si podria tornar produir-se un incident semblant, i si es produís, si hi ha els mecanismes perquè l'afectació no tingués el potencial que va tenir a Vandellòs I. És el moment de reobrir el debat del futur de l'energia nuclear, sense prejudicis, posant tots els elements damunt de la taula i fent números, tot i que els resultats sempre seran interpretables.
La renovació per a quatre anys de la llicència a Garoña torna a semblar un gest gris, un altre ajornament d'un debat que s'entreveu crucial per a l'economia, quan estem a menys de dos anys que les centrals d'Ascó i Vandellòs també hagin de renovar els permisos d'explotació. És l'hora de dibuixar una estratègia clara, en un sentit o en un altre, i, en cas que se'n derivi una aposta per les nuclears, és el moment de fer els deures, perquè, amb motiu dels vint anys de l'accident de la central de Vandellòs, resulta gairebé cínic que hagin passat vint-i-dos anys de l'últim simulacre seriós.
