La infanta signava amb els ulls clucs
Veure la infanta Cristina asseguda al banc dels acusats ajuda a netejar la malmesa imatge de la justícia espanyola, enfangada en el descrèdit de la impunitat amb què determinats personatges associats al poder han evitat fins ara la presó. Però n'hi ha prou, amb això? Els dos delictes fiscals que s'imputen a la filla de l'excap de l'Estat espanyol, Joan Carles I, podrien costar vuit anys de presó a una persona normal. Per això és necessari que, més enllà de la incòmoda fotografia de la germana del rei Felip VI prestant declaració en una seu judicial, es mantingui fins al final el principi que tots som iguals davant la llei. Desgraciadament, hi ha motius per pensar que difícilment serà així.
La vergonyosa intervenció de l'advocada de l'Estat durant aquest procés, quan va afirmar que allò que Hisenda som tots era tan sols un eslògan publicitari, donava a entendre que a l'hora de retre comptes encara hi ha dues classes de ciutadans. La infanta Cristina compartia el cinquanta per cent de la societat Aizoon amb el seu marit i signava papers relacionats amb l'activitat mercantil de l'empresa. Qualsevol persona en la seva situació, doncs, ho tindria francament complicat per convèncer el tribunal que no hi pintava res, en unes activitats que van desembocar en els delictes fiscals. La defensa de la infanta ha intentat fer-la passar per una esposa dedicada a la família que confiava plenament en el seu marit i que signava amb els ulls tancats els papers que ell li lliurava. Veurem fins a quin punt ha estat creïble i també veurem fins a quin punt la justícia espanyola és capaç de demostrar la seva independència en un cas que ben segur segueixen amb atenció tantes mestresses de casa amb problemes similars.
