La decadència de l'Estat
Aquest Estat és decadent. Repasso esmaperdut alguns dels fets que han trastocat la nostra vida política en les últimes setmanes i m'adono de la degradació de la qualitat democràtica que pateix aquesta societat. Vivim en una Espanya que, segons María Dolores de Cospedal, “ha recuperat el rumb”. Desgraciadament, un rumb que possiblement no ens consolidi com una societat del segle XXI, sinó ben al contrari, ens faci recordar massa els temps pretèrits.
El tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) ha coincidit en el temps amb dues altres demostracions de força –“cops de l'Estat”, que en diu l'amic Toni Aira per suavitzar l'expressió “cop d'estat”– com han estat l'aprovació de la LOMQE i de l'avantprojecte de llei de seguretat ciutadana, que –ja ha dit el ministre Fernández Díaz– evitarà manifestacions “amb pancartes o consignes vexatòries en relació amb Espanya i les seves comunitats autònomes”; paraules d'un ministre, el mateix moment que el seu president sortia a defensar 13TV i Intereconomía –que no són precisament comparables a la BBC–, que havien estat acusades de promoure l'odi a Catalunya comparant el procés de transició nacional amb el nazisme. De fet, des d'alguns entorns jurídics ja han sortit veus que critiquen fermament aquest avantprojecte i l'acusen d'inconstitucional.
Les dues lleis esmentades i el tancament de RTVV esdevenen puntals del paquet de mesures uniformitzadores del gabinet de Rajoy, en pro d'una Espanya més monocolor que diu “no ser nacionalista” quan s'embolica permanentment amb la rojigualda. Tuf de franquisme sociològic a les seus ministerials i poca (molt poca) voluntat de diàleg com s'ha vist en l'aprovació de la nova llei d'educació promoguda pel ministre Wert. La coneguda llei Wert és un torpede contra la línia de flotació del model d'immersió lingüística de Catalunya i l'autonomia de la Generalitat per adaptar una part dels continguts curriculars a la realitat catalana. La clausura de RTVV, encara que tampoc era un exemple de militància lingüística ni d'independència política, permet desgastar encara més la realitat cultural valenciana a favor d'una realitat blavera artificial construïda per oposició a la catalana. Fins i tot, com deia algun editorial permet incrementar els rumors que posen la CCMA en el punt de mira d'aquells qui creuen que, també fent la mateixa operació a Catalunya, s'hauria de retallar menys en escoles i hospitals. Però la realitat és que el tancament d'una emissora pública és un cop molt dur per a la nostra qualitat democràtica. S'ha orquestrat des d'un tacticisme polític deshonest amb la realitat social del País Valencià, amb la voluntat de clausurar una altra finestra per on el català podia tenir una mínima presència. És un tancament per harmonitzar (espanyolitzar encara més) la realitat valenciana i allunyar-la dels qui creuen amb els lligams històrics entre la gent que viu a banda i banda de l'Ebre. Si bé és cert que ràdios i televisions públiques i privades –totes, pel fet d'usar espectre radioelèctric– han de tenir un compromís de servei públic (de cohesió social, vertebració territorial i expressió del patrimoni col·lectiu), encara és més cert que en un mercat altament liberalitzat com l'actual només els organismes públics ho poden garantir.
Final de novembre negre per a l'Espanya plural, aquella que un dia van teoritzar alguns líders socialistes i ara gairebé ja ningú recorda; constatació definitiva que en la democràcia espanyola s'ha perdut la capacitat de diàleg i que, a Catalunya, s'han consolidat dues cosmovisions totalment irreconciliables, totalment distants.
