Pels viaranys de la memòria
“Odiar nunca. El odio destruye el alma, el corazón del hombre.” Qui així s'expressava, cigarreta a la mà i els ulls plens de serenor, era Ana González, lluitadora compromesa amb els drets dels oprimits. La seva vida féu un tomb dramàtic quan en el lapse d'un sol dia va perdre, un llunyà –i proper– abril del 1976, espòs, dos fills i nora embarassada, avui encara desapareguts, tots detinguts per la policia secreta del general Pinochet. Quan vaig sentir aquests mots, ara fa una dècada, tenia el privilegi de passar uns dies convidat a casa seva, situada al sud de Santiago; llargues converses nocturnes a recer de la cuina, van revelar-me el dolor en tota la seva magnitud.
Perquè tot i continuar amb la recerca dels seus éssers estimats, i malgrat haver patit en la seva pell persecució política, l'Ana, quatre dècades després una figura emblemàtica de 88 anys al seu estimat Xile, és incapaç d'odiar. Ben al contrari, la seva veu a favor de la justícia i la veritat és una lliçó de compromís amb la memòria. Tot plegat, m'hi fa pensar –intricats són els mecanismes del record– la personalitat de Nelson Mandela. Car, en aquest sentit, n'hi ha prou de mesurar un dels atributs que millor defineixen el tarannà del líder antiapartheid: una gran capacitat de gestionar les emocions difícil de trobar. No debades, si Madiba fou capaç de convèncer els seus compatriotes de la importància de la reconciliació, va ser perquè abans havia hagut de reconciliar-se amb el seu dolor. I si bé cal distingir entre l'experiència sud-africana i la xilena relativa al procés de reconeixement de violació de drets, la negació de l'odi és un tret comú que, en cas d'haver patit violència extrema, exigeix una humanitat sense quarter.
Així ho creia un altre defensor dels drets humans, aquest cop a Birmània, en deixar-me clar que la lluita contra la junta militar “ha de ser no violenta”. L'únic camí possible era –i és– mantenir el cor net d'imperfeccions en el combat contra la por. Per tal com la por és, encara ara, l'estratègia utilitzada per part del govern de Myanmar a fi d'obstruir qualsevol oposició. De manera inevitable, els mots d'Aung San Suu Kyi –tan admirada pel líder antiapartheid Desmond Tutu– ressonen amb força: “No és el poder el que corromp, sinó la por. La por de perdre el poder corromp tots aquells que el tenen, i la por de l'abús de poder corromp els qui hi estan subjectes.” Una por que, com una reacció química, pot desembocar en violència.
Costa d'acceptar el raonament kantià que no s'és lliure si no es contempla el mal com a possibilitat. Però, precisament, això és el que ens allibera de la fatalitat: no estem abocats a la violència, per tal com aquesta pot tenir un component històric necessari, però, en tot cas, sempre contingent. Alterar el destí, ésser capaç de capgirar-lo, tot bescanviant l'odi per la idea de justícia o de reconciliació, implica una opció fonamental en què cal una inversió definitiva dels valors: preval la vida sobre qualsevol altre motor de transformació social; fet que, en si mateix, sovint demana una lluita sorda, plena d'entrebancs, al llarg d'una existència.
L'Ana González voldria poder “llorar a mares” i superar el seu dol. Sento la seva veu: “El hombre siempre va a luchar por su libertad.” Recordar és fonamental; l'oblit és la mort. El seu llegat, l'any de la mort de Nelson Mandela, l'any del cinquantè aniversari del discurs de Martin Luther King, és la derrota de l'odi contra tot pronòstic. No val a recular davant el dolor de milions d'éssers humans: ens hi va la nostra humanitat.
