Espanya contra Catalunya
Lògic que PP i C's s'hi enfrontin. És la deriva que va de la dreta extrema cap a l'extrema dreta. Qui no condemna el franquisme, l'avala, legitima crims o cops d'Estat. Fet que les institucions de Justícia i Drets Humans d'Europa ja ha denunciat, tot renyant i advertint el govern del PP i les autoritats espanyoles pel seu silenci còmplice. Al segle XXI, censurar un congrés sembla irreal, però encara ho és més que la colla d'en Navarro i Balmón, segrestin els valors del PSC i juguin amb foc. Crec que els militants fidels a la seva trajectòria no s'han de donar de baixa. En la Catalunya actual i en la de demà, independent, el pensament socialista ha de jugar un paper fonamental. Ara el partit està malalt per manca de llibertat i de crítica, però les malalties en política es curen amb més democràcia i la força dels vots. Temps al temps. Pel que fa la censura inquisitorial de la premsa espanyola, i dels òrsides d'aquí, que pensin que fins i tot el més moderat dels liberals del món sap que res s'ha de censurar. Llegiu Brecht, Orwell, Vilar, Termes o Hobsbawm. Els arguments dels uns s'han de rebatre, si es pot, amb aportacions dels altres. La censura, des de la Revolució Francesa, només es pot defensar des de plantejaments totalitaris.
Anem als temes del simposi Espanya contra Catalunya : una mirada històrica (1714-2014). Ningú pot negar que hi ha 300 anys de conflicte polític, fruit de la imposició per dret de conquesta militar de les lleis de Castella que anul·laven totes les nostres institucions i Constitucions. Des de la Generalitat a tots els nostres drets seculars. És la conferència inaugural de Josep Fontana. Tampoc es pot negar, sinó s'és ignorant de soca-rel, que hi ha hagut una repressió institucional, política i administrativa. Des d'Espanya van esborrar la nostra divisió administrativa i judicial.
L'Exèrcit Espanyol ha estat repressor permanent, en són uns breus exemples la Ciutadella de Barcelona, la Seu de Lleida convertida en caserna militar o les desenes de cops d'Estat contra la llibertat, per no recordar el bombardeig d'Espartero o l'esment que Azaña en feia a favor. El President de la II República Española en plena guerra avalant els bombardejos enemics contra Barcelona i Catalunya!
L'àmbit de la repressió econòmica i social és secular. Ningú la nega. Ningú, ni ara ni abans. Hi ha acord unànime que Catalunya és qui més aporta, des de que hi ha comptes estadístics de mitjans del segle XIX, a les arques de l'Estat de forma distanciada de la resta. Fins i tot els delators del simposi, PP i C's ho reconeixen, per no parlar del PSC d'en Navarro, que també. Sobre la repressió cultural i lingüística cal recordar els lladrucs feixistes de “Habla en cristiano!” “Habla la lengua del Imperio!” o el seguit de lleis que fins avui mateix van en contra del català o les que obliguen per llei a saber el castellà? Per no recordar la falsificació de la història o l'espanyolització forçada del món educatiu o dels mitjans de comunicació o de l'Església nacional catòlica i de la repressió contra el propi dret.
I com final de les temàtiques els exilis al llarg de la història d'aquests 300 anys. L'austriacista, amb més de 30.000 persones d'una Catalunya que tenia entre 450.000 a 470.000 habitants. Els del segle XIX, i sobretot els del segle XX. Uns 50.000 exiliats l'any 1936 que pogueren tornar, i l'èxode de l'hivern de 1939 de 470.000 d'uns 3.000.000 milions d'habitants a Catalunya. Ambdós exilis víctimes de la guerra provocada per la majoria de l'Exèrcit espanyol sediciós a la República i la Generalitat. Els documents testifiquen que tot és històric i verídic. El problema està en la por al saber de PP i C's i dels dirigents actuals del PSC. Un simposi necessari, cal perseverar i defensar la memòria històrica.
