L'inútil intent d'enraonar amb les serps

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

finals de segle XIX, un novel·lista belga, Eugène Bouffard, va publicar Les mille têtes du serpent (Els mil caps de la serp), una novel·la d'aventures ambientada a l'Índia sota domini britànic. En aquesta novel·la, impregnada d'un bastant insuportable complex de superioritat moral i intel·lectual europeu, un grup de científics francesos i belgues exploren la selva del Rajasthan, al nord-oest de la península índica. Allà descobreixen una tribu que ret culte a serps verinoses i, en particular, és clar, a la cobra. Canten amb elles i les fan cantar i, per fer-ho, parlen una llengua anomenada reptilià, anticipant-se doncs de més d'un segle al reptilingüisme de Harry Potter. Els herois de la novel·la no estimen gaire els britànics, però quan descobreixen que aquesta tribu està preparant una pla de revolta de tota l'Índia, se solidaritzen amb els colonitzadors i, així, en una sana aliança francobelgobritànica, lliuren als botxins els artífexs de l'execrable conxorxa.

No existeix, és clar, cap llengua capaç de comunicar amb les serps, uns animals d'intel·lecte limitat i de sordesa bastant aguda. El novel·lista, de fet, explica que la llengua reptiliana només serveix en cerimònies particulars, mentre que el dia a dia de la relació entre aquests indis i les serps es fa pel conegut instrument de vent anomenat pungi, el que utilitzen els encantadors de serps dels mercats de l'Índia. De fet, la tribu rebel és del poble kalbelia, tradicionalment el més hàbil en l'explotació de les cobres com a elements d'espectacle. Ja fa segles que certs kalbelies s'especialitzen en la captura de cobres i que aprenen a fer veure que l'animal que surt de la cistella per ballar la seva dansa d'amenaça és guiat per la música, que li parla i li dóna instruccions. Cap llengua, però, cap guiatge musical, cap comunicació. Se sap que per fer eixir la serp de la cistella l'home dóna cops de peu al terra que atreuen l'animal per les seves vibracions i tan sols segueix amb el cap els moviments del pungi, que veu com una amenaça potencial però, pel que sembla, limitada. Els encantadors, de fet, hauran pres la precaució de retirar els ullals de les cobres i, fins i tot, de rebentar les seves glàndules verinoses. A vegades, sembla que arriben fins a cosir-los la boca, deixant només un espai perquè puguin ensenyar l'esglaiadora llengua bífida. Es tracta, doncs, clarament, d'un maltractament i per això des de fa uns quaranta anys la llei índia ha restringit molt el camp d'acció dels encantadors de serps, fet que ha causat tensions i fins i tot manifestacions. Aquest ofici s'està extingint i tan sols podrà sobreviure com a atracció turística, en zones limitades i amb professionals que, en teoria, han après a extreure el verí sense fer mal a l'animal, verí comprat pels laboratoris farmacèutics.

Els kalbelies, ètnia més aviat pobre del Rajasthan, van abandonant les serps, però els queda la dansa. Així també, antany, es parlaven els humans i les serps, diu la seva literatura oral, usant una llengua corporal, i per això Eugène Bouffard tampoc no anava tan errat en les seves creacions fantasioses. Avui, aquestes danses, inspirades inicialment pels moviments de les serps, han esdevingut també una atracció turística i han estat integrades en el patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco. Ara bé, quan homes i dones ballen el ball de les cobres, les cobres tampoc no s'immuten gens; no n'hi ha per tant, deuen pensar.