Impunitat

Sembla que, a hores d'ara, tothom està convençut que el detonant de l'independentisme va ser l'ominosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut que Parlament i poble (més les Corts espanyoles) havien aprovat, els termes de la qual eren una flagrant humiliació. Doncs bé, si això se sap i s'admet, com és que a aquells estrambòtics i poc sereníssims jutges mai ningú no els ho ha retret? Si jo fos del PP i nacionalista espanyola, voldria dirimir responsabilitats sobre un tema que tant els ofèn.

També està tothom convençut que l'ensulsiada econòmica que tant dolor ha causat i està causant, i de la qual mai no ens refarem, va començar per la cobejança del sistema bancari i la ceguesa inadmissible del Banc d'Espanya. Si la catàstrofe ha estat tan gran, com és que hi ha hagut una tèbia persecució dels causants, o fins i tot uns premis insultants? No és escandalós que sabent-ne les causes no es provi d'exterminar-ne el procediment?

Veiem gent desnonada, veiem criatures sense aliment suficient, veiem ancians gairebé descurats i, tanmateix, els qui van provocar el boom de la construcció, com és que, la majoria, resten indemnes?

La justícia és un dels pilars fonamentals d'una societat civilitzada. Doncs bé, no és freqüent sentir a dir a qualsevol que ha estat víctima d'un tropell: “A veure si tinc sort i em toca un jutge sensat.”? Com és possible? Fa unes quantes setmanes l'escultor Antoni Miró es va veure sorprès per la decisió de l'Ajuntament de Gandia de traslladar un monument seu (casualment, era un monument a la Batalla d'Almansa) a un lloc més discret. L'escultor va llegir la llei: la propietat intel·lectual estipula que el trasllat d'un monument no es pot fer sense el permís i la supervisió del seu creador. Com que l'alcalde i el tinent de Cultura de Gandia, tots dos del PP, no s'hi avenien, l'escultor ho va portar als tribunals i em va dir: “A veure si tenim sort amb el jutge.” Sort? Home, si ho diu la llei... Doncs, creu-t'ho: el jutge va sobreseure el cas.

Vergonya, cavallers, vergonya.