Sobre caganers
Enriure'ns de nosaltres mateixos és lícit i saludable, hi ha un punt d'equilibri entre la irreverència i el sentit estètic, al capdavall, una qüestió d'ètica
A casa continuem fent el pessebre, ni que sigui en versió simplificada, amb les figures essencials: el naixement i el caganer de sempre, un personatge anònim de l'imaginari popular. Aquest repertori m'està bé, perquè no col·lecciono figures del pessebre. Si estic una mica al cas de les novetats d'aquesta temporada, és per la polèmica que ha generat el caganer de la Moreneta. Alguns articulistes afirmen que s'han de fer caricatures de tot, en honor a la rauxa que es contraposa al seny del país (quants tòpics per trencar el tòpic!). Jo diria, en canvi, que el caganer respon a una tradició escatològica vella i repetitiva i, en cap cas, al concepte de rauxa com a impuls del geni i de la força creativa i innovadora. Es poden fer caganers dels símbols? De moment, a la pàgina web dels fabricants de caganers hi figuren caricatures de polítics internacionals, de temes universals, de tradicions nadalenques i de ficció. Entre les novetats, destaca la figura de Pau Casals, nous fitxatges del Barça i campions del món com ara Marc Márquez. Ja poden anar pensant en un apartat per a banquers i polítics corruptes. Tornant a la Moreneta, he trobat perles com la següent entre els comentaris que apareixen a la pàgina d'un diari digital: “No ofenen ningú ni ho han fet amb intenció de lucre. Ja n'hi ha prou de censors religiosos Torquemada, puritans ficacullerada en les nostres llibertats i totalitaris de la fe.” Home, se m'acut que, a part del seny i de la rauxa, hi ha un element clau que va bé saber-se administrar: la contenció. Contenció relacionada amb el nivell educatiu bàsic –que inclou el coneixement de les normes d'accentuació– i amb els filtres que utilitzen els mitjans de comunicació a l'hora de publicar opinions. El col·lectiu e-Cristians faria bé de deixar córrer la denúncia contra els fabricants de caganers; tot i això, si bé els símbols culturals del país no són intocables, formen part de les nostres arrels i es mereixen un tracte especial, com a mínim, un humor intel·ligent i subtil. Entenc els qui se senten ferits en la sensibilitat, per la vulgaritat amb què es tracten temes referents a l'espiritualitat, més tenint en compte que la meva àvia, una dona de caràcter serè i tolerant, era devota de la Moreneta. Enriure'ns de nosaltres mateixos és lícit i saludable, però hi ha un punt d'equilibri entre la irreverència i el sentit estètic, al capdavall, una qüestió d'ètica. L'argument de “si no estàs d'acord amb el tot s'hi val, ets un reaccionari” és mesquí. Si no hi ha res censurable, deu ser per covardia que segons quins símbols ni es toquen. La contenció pot ser una alenada d'aire fresc en l'univers de la ridiculització grollera. Hi ha caricatures fàcils, de “Ha, Ha, Ha” inofensiu que generalment no impliquen cap resposta agressiva; com a màxim, una simple polèmica com aquesta. Però qui és el guapo que s'atreveix a crear un aiatol·là o un Mahoma caganer? Probablement qui els fabriqués rebria amenaces de mort. Si l'objectiu era buscar personatges que representessin el país per commemorar el tricentenari del 1714, hauria estat encertat, si s'hi hagués estat a temps, el caganer de les dues preguntes, bicèfal, amb un parell d'interrogacions per cap. I ara que els comerciants diuen estar esperançats perquè preveuen un lleuger augment de les vendes, ens vindria bé un caganer de brots verds, com un auguri de benvinguda al futur immediat. I és que el tió d'aquest any promet.
