Avui és festa
París
Ara que un tren ens hi porta en un tres i no res fa goig parlar de París i evocar la ciutat en els anys que va esdevenir destí universal. Un que hi va fer la seva educació sentimental va ser Ernest Hemingway. De molt jovenet, Hemingway va començar a escriure pels diaris i, encara molt jove, va viure el trauma de la guerra conduint ambulàncies a Itàlia durant la Primera Guerra Mundial. Ferit, passà més temps als hospitals que no pas al front, però va acabar amb el grau de tinent i alguna condecoració. A principis dels anys vint, va voler seguir la seva carrera d'escriptor i es traslladà al lloc més enlluernador per a un jove amb ganes de viure allò que en diuen “la vida”. Des de París escrivia cròniques per a un setmanari canadenc. En la primera, el febrer del 1922, recordava un dels motius crucials per trobar atractiu un destí si un és jove (i disposa de dòlars americans amb el canvi vigent a l'època): “A l'hivern París és plujós, fred, preciós i barat. També és sorollós, atrafegat, atapeït i barat. París és qualsevol cosa que vulguis i barat.” El valor del dòlar d'aquell temps va fer de París un lloc extraordinàriament simpàtic per als joves americans amb esperit aventurer. Un any més tard, exactament un 22 de desembre com avui, va enviar la seva darrera crònica per al setmanari i parlava del Nadal i de la neu que queia, suau, sobre els ponts del Sena. Ara, però, la seva mirada ja portava l'experiència de l'emigrant que, en aquestes diades, sent fiblades d'enyorança. Per això escrivia Hemingway que per Nadal, quan a París neva, tot es fa més bonic que mai i pertot “hi ha més solitud que mai”. La darrera frase d'aquelles cròniques del jove escriptor, ple de nostàlgia dels seus, deia així: “No entens què significa el Nadal fins que no te'n perds un en una terra estrangera.” La gràcia del Nadal, però, és que, sigui on sigui, és un espai mental on (com escrivia la Joana Raspall amb l'experiència d'haver-ne viscut quasi, quasi, cent) “sempre, tossuda, l'esperança rebrota”.