El cant de la Sibil·la
Potser per Nadal el firmament no mostra signes extraordinaris i ni tan sols és la nit més estelada, com es creia durant l'edat mitjana. Encara, els nostres avis cercaven la trajectòria de l'Estel Catarí, la resplendent estrella que apareixia el dia 24 i que podia veure's fins a la matinada de Sant Silvestre. Els referents són els que són, i moltes manifestacions de la humanitat miren al cel, a la immensitat de la volta celeste, cercant signes inabastables. Com diu el refranyer popular, “hi ha velles tradicions / adormides pels racons” i és a les nits de solstici quan el repertori n'és més ric i entranyable.
Ara no mirem tant el cel, però és difícil negar que la nit de Nadal té una màgia especial que la fa diferent i acollidora. És la victòria de la tradició, que imposa determinades formes, acceptades com a conte meravellós o com a argument de la creença cristiana; en ella es barregen els aspectes més profans, de l'obsequi a la taula, fins als sentiments més religiosos, del pessebre a la litúrgia, en un cicle cultural de provada solvència.
Guanyant temps a la nit, en el llarg solstici d'hivern, el cristianisme introduïa la Nativitat de Jesús en aquesta jornada senyalada i convidava el poble a participar a unes matines especials, la “missa de l'aurora”, que aviat la gent batejà com a “missa del gall”. Després, a l'entorn de la celebració litúrgica es configurà un corpus festiu que anava des del ressopó fins als actes sacramentals, entre vives fogueres i cants de tota mena.
El component mitològic d'un Salvador introdueix elements provinents de la cultura grega, quan els antics lligaven els naixements dels grans herois a la presència d'unes dones sàvies que proclamaven paraules profètiques. Era la figura de la sibil·la que, adoptada per Sant Agustí en La ciutat de Déu, entrà a formar part de la paralitúrgia nadalenca. Abans de la litúrgia festiva, calia que el poble senzill recordés la necessitat de conversió i el component obscur i penitencial propi de determinada època, a l'espera del Déu salvador. Aleshores, el cant de la Sibil·la esdevingué part dels prolegòmens de la missa del gall, segons una tradició provençal i amb la primera datació històrica al segle X, a Sant Marcial de Llemotges, per estendre's per Occitània i el regne catalanoaragonès, consolidant la seva presència nadalenca a les catedrals i esglésies de referència.
Prohibida pel Concili de Trento pel seu caràcter excessivament teatral i el to esgarrifós que xocava amb l'alegria nadalenca, residualment es mantingué a Mallorca i l'Alguer, en una versió pròpia coneguda com “sibil·la catalana”. Amb un llenguatge antic, la profetessa repeteix “el jorn del judici parrà qui haurà fet servici” (“el dia del judici es salvarà qui haurà fet bona feina”), i canta una llarga salmòdia. L'any 1948, la barcelonina Santa Maria del Mar recuperà el cant de la Sibil·la i posteriorment ho feren les catedrals de Vic i Girona i l'església de la Bonanova; aquests dos darrers anys també l'han fet seva les catedrals de Barcelona i la Seu d'Urgell. La veu de la profetessa torna a omplir les naus dels emblemàtics temples, convidant, potser, a un diàleg obert entre les nostres tradicions profanes i religioses.
Aquest any, a Santa Maria del Mar, la veu de la sibil·la farà una giragonsa i s'emparellarà amb la poesia de Salvador Espriu, segur que la seva obra s'emparenta amb el cant de la profetessa i ell mateix es pregunta, davant “el misteri del llindar”, per “l'enigma nou” que també, amb altres paraules, recita la sibil·la.
