Nació i magisteri pontifici
Les nacions tenen dret a existir. “Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir.” Joan Pau II dixit. I quan deia “ningú” especificava: “Ni un estat, ni una nació, ni cap organització internacional.” Aviat aquestes seran paraules de sant (Joan Pau II serà canonitzat el 27 d'abril, el dia de la Moreneta, per cert). Potser alguns anticlericals independentistes es reconciliaran per un moment amb un papa que ho semblava tot menys sobiranista.
Trobo a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda. Fa vint anys, al bell mig dels meus estudis teològics, vam baixar de les abstraccions escolàstiques per escoltar un sacerdot de Vic, el teòleg Antoni M. Oriol i Tataret. Ens il·lustrava sobre la complexa relació entre el magisteri i les aspiracions sobiranistes dels pobles. Ell és el compilador d'un volum de 380 textos pontificis entorn del fet nacional. Va començar l'estudi als anys cinquanta. Hi relata com “els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària”. El professor Oriol i Tataret també és coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església.
Els textos sobre nació i magisteri pontifici són autèntiques perles. Comença el volum amb Pius XI el 1938, i acaba amb el testament de Joan Pau II, que posats a ser un papa Guiness, també ho seria pel volum d'intervencions sobiranistes. Un dels memorables discursos el va pronunciar el 5 d'octubre de 1995 davant l'Assemblea de les Nacions Unides: “Els homes (...) resten lligats necessàriament d'una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot la família, després els distints grups de pertinença fins a arribar al conjunt del respectiu grup etnicocultural que, no per casualitat, indicat amb el terme nació, evoca el “néixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria (fatherland), evoca la realitat de la mateixa família”. El papa polonès hi subratllava “l'anhel de llibertat dels pobles com un dels signes dels temps”, i constatava com en circumstàncies extremes, com en del cas de Polònia, “és precisament la mateixa cultura la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica”. També hi deia que “cada nació té consegüentment el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l'opressió de les minories”.
El cardenal Paul Poupard, bon coneixedor dels afers catalans, afirma en el pròleg que “la nació, com a expressió peculiar de la vida social de l'home, té un lloc important en els plans salvadors de Déu”. Poupard, home de gran cultura –va ser el president del Pontifici Consell per a la Cultura–, hi afegeix que “la cultura d'una nació no és un fòssil, sinó un ésser viu, en evolució permanent”.
El nacionalisme és vist en aquest estudi des d'un angle teologicoeclesial: “El nacionalisme penetrat de catolicisme es compagina dins el bé de la comunitat mundial”, i també des d'una visió purament antropològica: “Nacionalisme com a amor immoderat a la nació” o “sí al nacionalisme virtuós i responsable”. Des de l'angle eticojurídic hi ha afirmacions com ara “el nacionalisme és negació del patriotisme” i un “no als nacionalismes negatius”, excloents i totalitaris.
Seria oportú que s'organitzés una jornada per copsar el pensament de diferents religions sobre el fet nacional. En el camp catòlic hi ha presa de posicions “nítides i permanents” dels papes, però no sabem què opinen altres líders, quina posició s'han format segons les seves tradicions de pensament i, sobretot, què aporta una visió creient al procés sobiranista. No n'hi ha prou a sentir que les religions ofereixen elements pel bé comú. Cal concretar, saber com apuntava Oriol i Tataret, “camins concrets d'acció” i “cooperació eficaç de les nacions i entre les nacions”. Tocaria fer-ho ara. Potser il·luminarien més d'una ment confusa.
