El drama dels innocents
Ahir era la festa dels Sants Innocents. Des del meu punt de vista es tracta d'una redundància: si eren innocents, ja eren sants. L'ordre d'Herodes era matar els nens menors de dos anys, per curar-se en salut, d'acord amb la informació que havia rebut dels tres savis d'Orient que van arribar a Jerusalem. Avui coneixem millor el Jesús històric que abans. Durant segles ha sigut un perfecte desconegut entre els cristians, ja que primer vam conèixer el Crist (l'Ungit) que no l'home que va ser anteriorment el Crist, el Déu fet home. Dit amb altres paraules, hem seguit la vida de Jesús començant pel final, coneixent primer el fracàs de la creu i la posterior resurrecció, el fet central de la vida cristiana, que es caracteritza per la fe en la resurrecció. De fet, la celebració de la vetlla pasqual és més important, en el calendari cristià, que les joioses festes nadalenques. Tanmateix, aquestes són, sens dubte, les celebracions més populars i les que gaudeixen d'una tradició arreladíssima i molt rica en cançons populars. Difícilment trobaríem un poeta que no hagi escrit mai un poema nadalenc. Ben al contrari, és fàcil trobar poetes que només ho són quan arriba el Nadal.
Per Nadal, diu la dita, un pas de pardal. Es refereix a l'inici del solstici d'hivern. La nit s'escurça una miqueta, comparable a un pas de pardal. Quan arribi l'any nou, el pas ja serà de bou. Tot aquest folklore indica la importància que han tingut durant segles les festes nadalenques, molt superior a la resta de les celebracions de l'any. Devem al Concili Vaticà II la recuperació de la celebració de la vetlla pasqual, d'acord amb el fonament de la fe cristiana, que es basa en la fe dels apòstols i en la seva predicació (el Kerigma) dels fets i les paràboles de Jesús, recollides en els quatre evangelis i en les cartes de Pau, no menys que en els Fets dels Apòstols i dels altres llibres del Nou Testament. Mai agrairem prou l'esforç dels pares conciliars per posar l'Església al dia, tal com desitjava l'estimat Joan XXIII. Avui tenim un nombre difícilment calculable de cristians fills del Vaticà II, que, guiats per capellans fidels a l'esperit i la lletra de l'últim dels concilis ecumènics celebrats (i, sens dubte, el més gran de tots els celebrats) representen el futur de l'Església. Un futur que l'elecció del papa Francesc permet pensar que torna a estar en marxa. Jo també ho penso. Igual que participo de la preocupació de molts creients respecte a les possibilitats reals de realitzar el seu projecte de reforma de la cúria i d'assolir una Església pobra i dels pobres, o sigui: digna de Jesús, a qui l'Església ho deu tot. Jesús és més gran que l'Església. Ara bé: Jesús va morir a la creu.
Ja sé que són festes nadalenques, però malauradament no per a tothom. Hi ha molta, moltíssima gent que sofreix. Jesús mateix, malgrat haver estat sempre al costat dels qui sofrien, va tenir una mort injusta, cruel, immerescuda, fruit d'una conxorxa de poders que la va fer inevitable. Moria el just, el sant, l'innocent. Tal vegada perquè mai més en la vida es repetís una situació semblant. I això no obstant, no hi ha dia que no mori un innocent. O algú que no es trobi (com aquells nens innocents) en una situació d'indefensió total. S'ha d'extirpar de la societat la violència física i l'opressió moral de determinats mitjans, que actuen amb la mateixa impunitat que l'homicida confés i convicte, fent seu el dret a mentir que l'assisteix a ell, en tant que convicte, però a ningú més. La festa dels Sants Innocents no era només ahir, és cada dia. I creieu-me que no és una festa: és el drama dels innocents.
