Pat Finucane

Pat Finucane, advocat defensor de nord-irlandesos republicans, va ser mort a trets el 1989 per l'UDA (Ulster Defence Association), una associació paramilitar unionista guiada i tutelada pels serveis d'intel·ligència anglesos. Un informe oficial del govern anglès publicat ara fa un any, detallava com oficials anglesos havien ajudat l'UDA identificant Finucane, generant la major part de les dades d'intel·ligència de què disposaven, proporcionant-los una arma i després fent-la desaparèixer, i obstruint deliberadament les recerques posteriors sobre aquest afer. Tot és positiu respecte de la claredat i llum que aporta aquest informe, llevat que també concloïa que els ministres anglesos del moment genuïnament no sabien res de tot això, i que no hi havia una conspiració de l'estat per assassinar Finucane, ço que ha portat la seva vídua, Geraldine Finucane, a declarar que l'informe és una manipulació. A nosaltres aquesta conclusió ens és familiar quan recordem la famosa X dels GAL, un de tants que ara s'atreveixen a donar lliçons de democràcia als catalans.

Atès que l'actitud dels governs d'Espanya i Anglaterra no podria ser més diferent a dia d'avui davant dels processos d'autodeterminació d'Escòcia i Catalunya, aquesta notícia ens serveix per a recordar com canvia tot quan es vessa sang per ambdues bandes: fins i tot un estat avui modèlic com l'anglès va recórrer als mètodes més brutals sense dubtar-ho, i durant dilatats períodes de temps. Efectivament, la sang vessada ho confon tot i iguala l'opressor i l'oprimit per a gairebé tots els observadors i, sense cap mena de dubte, per a tota l'opinió pública internacional. Per a aquesta, un cop hi ha sang, els arguments dels oprimits perden tot el pes, i la seva causa perd tota la simpatia que pogués despertar. I aquest és l'únic obstacle que ens podria fer perdre la independència ara: que hi comencés a haver vessament de sang per part de partidaris de la independència. Això proporcionaria a l'Estat espanyol l'única excusa duradora i robusta per a emprar qualsevol grau de violència contra la nostra causa, i evaporaria la pràctica totalitat del suport i simpatia internacional que la nostra causa pugui tenir. Evidentment, els que vivim a Catalunya avui sabem que no hi hauria cap fenomen més aliè al nostre pensament i voler que un fet com aquest. El problema és que generar un grup artificial que sembli que és independentista per tal de desacreditar totalment el procés, és un dels trucs que formen part dels manuals de tots els serveis d'intel·ligència. Recentment, a la primavera àrab de Tunísia i Egipte, la premsa catalana va recollir diverses situacions en què esclats de violència en manifestacions altrament pacífiques dels revoltats, en realitat havien sigut obra d'agents del règim per tal de tacar-les amb l'aura de la violència.

Per això, no ens hem de preguntar si hi ha cap dossier als arxius del CNI amb propostes de generació de grups violents amb pell d'independentista, sinó quantes n'hi ha i quines són, i estar tots extraordinàriament vigilants i amatents a denunciar públicament com aliè al nostre cos social qualsevol intent d'eclosió que els serveis secrets espanyols puguin dur a terme de crear aquesta mena de grupuscles. En absència de cap violència que pugui tenyir la nostra causa, la llibertat és definitivament nostra si la volem, perquè la resposta que l'Estat espanyol pugui donar a la nostra iniciativa forçosament quedaria també al territori de la no-violència, o de la violència de molt baixa intensitat. Simplement no es pot bombardejar un poble que reclama la seva llibertat per mitjans purament pacífics.