La contradicció

¿Fins a quin punt pot ser tole­rada, la con­tra­dicció? M'ho pre­gunto men­tre asse­gut al vol­tant d'una taula nodrida de men­ges exqui­si­des i de comen­sals il·lus­tres, l'ora­dor declama el seu enllau­nat dis­curs nada­lenc. Tot hi és pre­vi­si­ble. Qua­tre segons, tres, dos, un, i zero!: irromp, per pri­mer cop, la paraula soli­da­ri­tat. ¿Quan tri­garà a aparèixer una referència als atu­rats? 50 segons. L'al·lusió als pobres no es pot fer espe­rar gaire. 50 segons més tard entra en escena. Tots els que estem allà sabem que aque­lles parau­les no tin­dran cap mena d'apli­cació pràctica. Però ja se sap: fins i tot la retòrica sol tenir un sen­tit retòric. El més mor­dent d'aquell dis­curs far­cit de bons propòsits és que està pro­nun­ciat per una per­sona ego­ista, mani­pu­la­dora i injusta, que rere la pro­jecció social d'ésser soli­dari ha satis­fet els seus anhels cre­matístics. ¿Fins a quin punt pot ser tole­rada, la con­tra­dicció? La con­tra­dicció forma part de la natu­ra­lesa humana. Tots som con­tra­dic­to­ris. La con­tra­dicció revela un valor molt posi­tiu: ajuda a esquer­dar els dog­ma­tis­mes. Però dit això, cal reconèixer que la con­tra­dicció tam­poc no pot tenir un crèdit il·limi­tat. Vivim ins­tal·lats en la con­tra­dicció. I no pas en el millor dels atri­buts de la con­tra­dicció. L'Obra Social de La Caixa patro­cina l'espec­ta­cle Migran­land, en què immi­grants reals hi actuen sense cobrar i hi recreen les seves duríssi­mes con­di­ci­ons de vida. Alguns sin­di­cats de tre­ba­lla­dors explo­ten els seus pro­pis assa­la­ri­ats i, en paral·lel, apli­quen els matei­xos ERO que neguen als empre­sa­ris. Acadèmics i polítics apol­tro­nats s'auto­e­ri­gei­xen en ico­nes de la con­tra­cul­tura. Una classe intel·lec­tual ins­tal·ladíssima i jeràrquica com la sang blava no té empatx moral a l'hora de pre­sen­tar-se com a reserva (híper)crítica de la soci­e­tat. ¿Per què con­ti­nuar par­lant de con­tra­dicció si en rea­li­tat volem dir una altra cosa?