Federalisme i estat

La pregunta del referèndum d'autodeterminació no hauria d'incomodar cap partit català de tradició democràtica, ja que el dret a l'autodeterminació és un dels patrimonis històrics de la democràcia catalana, abans del franquisme, durant aquest i després de la dictadura. Totes les sigles que han configurat l'actual sistema de partits duien aquest dret democràtic col·lectiu entre els seus principis bàsics. Em refereixo, és clar, a les forces polítiques que provenen de la lluita antifranquista i no, òbviament, a d'altres. A les forces d'esquerres, sobretot, la formulació de la pregunta els hauria de ser del tot familiar, ja que recull l'essència de la tradició del federalisme republicà de tota la vida, aquell que tenia clar que el poder polític, al Principat, no era tal sinó començava tenint estat.

Ja el 1868, les bases per a la constitució federal espanyola, promoguda pel Club dels Federalistes, parlaven de l'estat de Catalunya. I cinc anys després, en el projecte de constitució federal de la República espanyola, Catalunya hi apareixia com un estat integrant d'aquesta. Justament, el març de 1873, tenia lloc l'efímera proclamació de l'Estat Català, gràcies entre d'altres a Baldomer Lostau, dirigent de la Internacional Obrera. Deu anys després, el 1883, es feia públic el projecte de constitució per a l'estat de Catalunya, promogut per republicans federals com ara Vallès i Ribot, Sunyer i Capdevila o B. Lostau, el mateix any que F. Pi i Margall promovia un projecte de constitució federal a partir d'una estructura bàsica d'estats dits regionals, però estats al capdavall. Quan el 1919, Francesc Macià funda la Federació Democràtica Nacionalista preveu l'articulació interior dels Països Catalans en estats autonòmics i quan, el 1922, crea el partit que li donarà popularitat, el nom no deixa lloc a dubtes: Estat Català. El 1928, s'aprova a l'Havana la constitució provisional de la República Catalana, redactada per J. Conangla i Fontanilles. Es tracta, però, de projectes que mai no van ser referendats ni tingueren vigència legal. Un cas ben diferent és l'Estatut de Núria, votat el 2 d'agost de 1931, l'article primer del qual deia: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola” i en el preàmbul s'apel·lava al dret d'autodeterminació del poble català. Però, el 1932, en passar pel sedàs espanyol, quedà en “Catalunya es constitueix en regió autònoma, dins de l'Estat espanyol” i l'autodeterminació es féu fonedissa. Potser un dels textos legals més sobiranistes és el decret de la Presidència, signat per Lluís Companys, el 28 d'agost de 1936, en què s'establia: “Solament tindran força d'obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”. No es tractava d'una constitució, ni d'un estatut d'autonomia, ni d'una llei, sinó d'un simple decret que col·locava el Principat en una situació d'independència de facto, en ple conflicte bèl·lic. Després, amb la Constitució Espanyola de 1978, s'esmentava el federalisme, però només per a prohibir-lo, en un article dedicat en exclusiva als Països Catalans, per barrar el pas a la federació de comunitats autònomes.

El federalisme català sempre ha reivindicat un estat per a Catalunya, lluny de l'ambigüitat retòrica habitual del federalisme espanyol, incapaç de concretar mai res que vagi en la línia de federalitzar poder polític, però omplint-se'n permanentment la boca amb comitès federals, executives federals i així anar fent per a no fer res. Però, a més, el federalisme català sempre ha posat el requisit d'un estat per a Catalunya com a pas previ, irrenunciable, per a una posterior federació. I, ben sovint, ha pensat en clau ibèrica, Portugal inclòs. Un federalisme, doncs, que no reivindiqui l'estat, ni és federalisme ni és català. Accepta el PSOE un estat per a Catalunya? L'accepta el PSC?