Un general proper a la CNT dirigint l'exèrcit de l'est
Juan Perea Capulino (Santa Cruz de Tenerife, 1890–Alger, 1967) és un cas força particular dins l'exèrcit espanyol. És l'únic cas conegut a l'Estat espanyol en què un soldat d'escala de tropa arriba a general. A més, va simpatitzar amb el sindicat anarquista de la CNT, si bé mai va renunciar a la militància en el Partit Republicà Democràtic Federal. El seu paper militar durant la guerra té especial incidència en l'ofensiva franquista contra Catalunya, ja que, des del 30 de març del 1938, Perea va estar al capdavant de l'exèrcit de l'est.
Perea havia entrat a l'exèrcit amb 14 anys. El 1926 va participar activament en l'anomenada Sanjuanada, un pronunciament per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera i restaurar la Constitució. El fracàs d'aquest intent de cop va enviar-lo sis anys a la presó, al castell de Montjuïc. El 1936, amb l'aixecament militar de Franco, Perea es va posar al capdavant d'una columna de milicians per fer front als feixistes a la serra de Guadarrama. Després va participar en la defensa de Madrid, l'ofensiva sobre Terol, la batalla de l'Ebre i la defensa infructuosa de Catalunya per la banda del Segre.
El 2007 es va publicar el seu llibre de memòries Los culpables. Recuerdos de la guerra / 1936-1939 (Flor del Viento), escrites durant l'exili a Niça, el 1939 i 1940. Aquí explica molts detalls de la caiguda militar de Catalunya, amb un to “dur i agressiu” que recull “l'amargor de la derrota”. De la derrota culpa Negrín (president del govern espanyol), el Partit Comunista, els assessors soviètics i el general Rojo (cap de l'estat major de l'exèrcit republicà, qui projecta la batalla de l'Ebre). Això no treu que admeti la vàlua humana de Rojo o de diversos militars comunistes. “El seu menyspreu per Modesto, Líster, El Campesino i d'altres és evident i des del punt de vista militar considera que lluitar amb una barrera gairebé infranquejable a l'esquena, com seria l'Ebre si s'hagués de retrocedir, és un suïcidi”, explica Juan Barceló en el pròleg. Caigut l'Ebre, Perea va afirmar: “Ningú podrà negar que si les forces que assetjaven a curta distància el cap de pont enemic de Seròs haguessin estat ben seleccionades, el cos de l'exèrcit italià haguera patit tal nombre de baixes [...] que li haguera estat materialment impossible tot avanç.”
Un cop acabada la guerra, Perea va marxar cap a França, i el 1942 va embarcar cap a Mèxic, on va mantenir
l'activisme antifranquista. A final dels anys cinquanta
es va traslladar a Algèria, on pretenia capitanejar una
revolta militar contra Franco.
