Jubileu hiperactiu

Jubi­lat ve de jubi­leu, és clar. I jubi­leu és, en ori­gen, aque­lla cele­bració d'un any que els antics isra­e­li­tes feien cada cin­quanta anys, durant la qual les pro­pi­e­tats que havien estat venu­des eren tor­na­des a llurs pro­pi­e­ta­ris antics, els esclaus eren alli­be­rats i es dei­xa­ven repo­sar els camps. Als jubi­lats, en teo­ria, també allò que hem estat pagant durant anys ara se'ns retorna, hem estat alli­be­rats de l'escla­vatge del tre­ball i dei­xem repo­sar els nos­tres cul­tius per­so­nals que eren habi­tu­als.

Res de tot això, però, no fa ni prac­tica l'amic jubi­lat Martí Car­re­ras Gin­jaume, de Figue­res, pre­si­dent de l'Asso­ci­ació per a la For­mació Cul­tu­ral de la Gent Gran de l'Alt Empordà, patró de la Fun­dació Tute­lar de l'Empordà, patró de la Fun­dació Clerch i Nico­lau, col·labo­ra­dor del set­ma­nari figue­renc l'Empordà, i autor d'El Blog d'en Martí, on fa uns comen­ta­ris “politnòmics” (polítics i econòmics) que posen sovint el dit a la nafra i els punts sobre les is.

Conec d'altra gent, és clar, que, jubi­lada i tot, no paren de moure's, d'estu­diar, d'escriure, de tre­ba­llar l'hort, de fer música. I també en conec que no saben què fer d'un cap de dia a l'altre. Al meu poble hi ha un jubi­lat que es passa el dia sen­cer al cafè i, el dia que el cafè tanca per festa set­ma­nal, també hi va i s'asseu allà fora sota el ten­dal a pas­sar-hi l'estona tot sol. Cadascú per allà on l'enfila –diuen a l'Empordà– i en Martí l'ha enfi­lat pel forat d'escriure, de pre­si­dir enti­tats, de fer xer­ra­des i con­ferències –o orga­nit­zar-les–. Fa anys que ens conei­xem; no sé si ell se'n recorda, però quan tre­ba­llava per a una empresa d'ense­nya­ment a distància (CCC, de Donos­tia), li vaig com­prar el pri­mer curs d'ale­many, unes car­pe­tes de plàstic de color verd i uns dis­cos (de vinil, és clar) però que encara “par­len”. Ara per inter­net li lle­geixo els arti­cles i veig que no para. D'un recull d'arti­cles apa­re­guts al Set­ma­nari Empordà del 2004 al 2013, n'ha publi­cat un lli­bre: Les per­so­nes grans i el segle XXI. Lec­tura ben reco­ma­na­ble espe­ci­al­ment per als que estem en una “deter­mi­nada franja d'edat”, tots els arti­cles són refe­rits al que en prin­cipi en va dir “la gent gran” i ara en diu “les per­so­nes grans”, i que dóna idea con­creta de la vita­li­tat i bufera del mein lie­ber Freund Martí. L'any pas­sat, l'Ajun­ta­ment li con­cedí la Fulla de Figuera de Plata, per la seva tra­jectòria dina­mit­za­dora de la vida social i cul­tu­ral de la ciu­tat.