L'art d'estimar

Cada cop que algú es pregunta per què el procés sobiranista està tenint lloc precisament ara, se li solen donar respostes ben específiques: que si l'expurgació de l'Estatut fa quatre anys, que si la crisi econòmica... Però pot ser que una de les raons principals sigui força més nebulosa. A tall d'il·lustració: fa vint anys, una amiga que havia acabat de descobrir Rodoreda va exclamar: “Quina vergonya, tenir l'edat que tinc [30 i tants] i no haver llegit mai res d'aquesta escriptora!” Però, aleshores, la majoria de la gent de la seva edat no havia llegit res de Rodoreda, ni tampoc coneixia molts detalls de la història i de l'economia catalanes, posem per cas. I sospito que aquestes generacions (avui sobiranistes, tot i que escolaritzades en un desert franquista sense immersió possible) han anat descobrint, entre d'altres coses –en un procés autodidacte que ha trigat dècades a consolidar-se– que la literatura catalana no és pas cap bagatel·la regional ni la història del país tampoc i que als catalans ens han cisat les contribucions des de fa anys i panys.

Mentrestant, a Madrid, no hi ha hagut cap procés paral·lel: Rodoreda encara és una perfecta desconeguda, el 1714 no deixa de ser un any com qualsevol altre i els impostos continuen sent considerats modèlicament imparcials. Això sí, de l'altiplà estant –com si volguessin encobrir aquesta manca de (re)coneixement de la realitat principatina–, ara repeteixen sense fi que ens estimen: ho va fer el PP fa un any en una campanya audiovisual (“T'estimo, Catalunya”), a Barcelona, fa uns mesos, el senyor Zapatero va cridar “España quiere a Cataluña” més de mitja dotzena de vegades i, l'altre dia, el ministre Margallo es va comptar entre els que deien “queremos a Cataluña”. Sembla que cap d'ells s'hagi adonat que quan un comença a dir “t'estimo” cada dos per tres a la parella, tanta insistència no només fa que aquesta frase perdi sentit, sinó que demostra que qui parla tem –o sap– que la relació ja ha fet un pet com una gla.