La bondat no es valora

Fa uns anys, l'estat de la Ciutat del Vaticà, en fer una revisió de la cartera de valors en què tenia invertits els seus recursos, s'adonà que ho estava fent en empreses fabricants d'anticonceptius, altres que atemptaven contra el medi ambient i fins i tot fabricants d'armes. Com és natural, rectificà la seva política d'inversions. No puc demostrar aquesta història, però és versemblant.

Pocs dels inversors privats de casa nostra saben en què tenen invertits els seus estalvis, si les operacions les realitzen entitats financeres que gestionen fons d'inversió o fons de pensions, o a través d'empreses especialitzades. Alguns diaris generalistes i els econòmics porten diàriament la relació de dotzenes d'aquests fons, amb informació sobre el seu valor al dia –segons cotització dels actius que formen el fons– i la rendibilitat que donen. Els actius són molt diversos i sovint especialitzats. Es poden trobar fons que només tenen empreses japoneses que cotitzen en iens, fins aquells que inverteixen en títols de renda fixa emesos pels estats de l'Amèrica Llatina. Igual que li va passar a la Ciutat del Vaticà, els inversors no saben exactament a qui estan finançant i és molt possible que si demanessin informació més precisa tindrien alguna sorpresa desagradable. Ja no ho dic pels anticonceptius, un tema molt discutible, però sí en relació amb el finançament d'estats no democràtics i autoritaris, empreses contaminants o amb una política social absolutament oposada a la que tenen els inversors.

Els dos principis que regeixen la decisió a l'hora d'invertir són la seguretat i la rendibilitat. L'estalviador demana invertir en actius que siguin sòlids –tot i que sempre hi ha un risc– i que donin un bon rendiment, sigui fix o variable. Dit d'una altra manera: el titular dels diners vol estar segur que no els llança a un pou i que en traurà el màxim profit. En posar la segona condició, està afavorint les empreses que tenen per objectiu obtenir el màxim benefici. Aquest principi és contrari a una política social de respecte al treball i als treballadors i obliga l'empresa a mantenir-se en una frontera propera a la il·legalitat. La bondat no es valora.

Aquest és un concepte que va unit a un cert menysteniment. Parlar d'una bona persona és com fer-ho de la que és una mica curta; si ens referim a una empresa, com a feble, incapaç de presentar un ERO o de fer fora la meitat del personal en benefici dels accionistes. Però segons el diccionari, una de les accepcions de bondat és la de bona qualitat, i bondadosa és aquella persona que pensa en els altres i inclinada a fer bé.

Si el món vol avançar en el que són els valors i els principis ètics –i ho ha de fer–, la revolució comença per demanar als estalviadors que siguin conscients del que fan amb els seus diners i no es contradiguin.

Per anar bé, les empreses més respectuoses amb els
treballadors, el medi ambient
i amb la comunitat on viuen haurien de ser les més valorades pel mercat. Però aquest
només valora els beneficis que generen i els gestors més valorats són els més agressius.