Arriba ‘Isavel'

Una nit de trons i llamps assistírem al tea­tre El Jardí de Figue­res a l'estrena del musi­cal Isa­vel. Va ser una ocasió memo­ra­ble, digna de record. El tea­tre era ple de gom a gom i la inter­pre­tació tenia una altura esti­ma­ble. D'un en un es varen anar des­gra­nant els números d'una obra llarga, cos­tosa, amb un repar­ti­ment de solis­tes extra­or­di­na­ris, molts d'ells cone­guts en altres àmbits però vin­cu­lats a la música i a les tra­di­ci­ons del nos­tre país. Men­tre sèiem a la butaca –ens va tocar la fila u, a frec de l'orques­tra– recordàvem la ges­tació de l'espec­ta­cle insòlit que estàvem pre­sen­ci­ant.

Era l'any 1996 quan Fran­cesc Fer­rer i Gironès ens va con­vo­car a la bibli­o­teca de Lla­gos­tera per pre­sen­tar-nos el lli­bre nou que aca­bava d'edi­tar. Trac­tava d'Isa­bel Vilà, la pri­mera sin­di­ca­lista cata­lana. Fidel als seus prin­ci­pis, el lli­bre de Fer­rer era un trac­tat de la història del segle XIX, cen­trada sobre­tot en el seu ves­sant obrer i en la recerca de millo­res en el tre­ball i en la impres­cin­di­ble lli­ber­tat. El canemàs de la relació es lli­gava amb la figura d'aque­lla lla­gos­te­renca gai­rebé igno­rada fins lla­vors, de la qual només havien par­lat el dipu­tat Pere Caimó i Car­les Rahola. Cal tenir en compte que a totes les difi­cul­tats ima­gi­na­bles per situar el tre­ball en un lloc digne hi havia la que ella era una dona en una soci­e­tat en què les dones no tenien cap pos­si­bi­li­tat de pro­jec­tar-se ni en l'espai públic, ni en l'ideològic, ni en el polític... ni tant sols en el pro­fes­si­o­nal. De la lec­tura d'aquell lli­bre, ple de referències a la situ­ació gene­ral i a la inci­pi­ent lluita sin­di­cal, no es podia pen­sar que en pogués sor­tir una obra de tea­tre i menys encara un musi­cal.

Doncs un temps després, Toni Stru­bell i Tru­eta ens sor­pre­nia amb un text que reco­llia la història d'Isa­bel i li donava forma perquè fos inter­pre­tada damunt d'un esce­nari. Ell diu que per molt que puguem ima­gi­nar, a la mei­tat del segle XIX no hi havia dones que es dedi­ques­sin a diri­gir un sin­di­cat i a llui­tar per a la lli­ber­tat. Isa­bel Vila ho va fer i Stru­bell va tro­bar les parau­les i les situ­a­ci­ons ade­qua­des per fer-ho ente­ne­dor al públic.

Però els boigs fan bit­lles. Un antic cone­gut nos­tre d'aven­tu­res tea­trals i musi­cals –el recor­dem encara a Vilobí en la seva versió d'El Fan­tasma de la Òpera–, Kim Pla­ne­lla, i el prolífic Antoni Mas, músic i com­po­si­tor ines­go­ta­ble, han con­ver­tit el lli­bre de Fer­rer i l'obra de Stru­bell en un musi­cal arris­cat, ple de bellesa, però sobre­tot d'entrega i de com­promís.

Ara Isa­vel arriba al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona. De nou seran unes nits ines­bor­ra­bles, lli­ga­des a la història i també al moment excep­ci­o­nal que vivim, ple tant d'incer­te­ses com d'espe­ran­ces, tal­ment, com s'esde­vingué per a Isa­bel Vilà, que va començar la seva lluita per la lli­ber­tat amb les mans bui­des.