Opinió

Discurs massa únic

Hi ha risc de política de no-diàleg, entre els absentistes de Madrid i els autistes de Catalunya

Hi ha volun­tat d'amb­dues parts que el dis­curs sobre Cata­lu­nya sigui exclu­si­va­ment únic? No encerto a enten­dre aquests gover­nants, que sis­temàtica­ment neguen la seva con­dició exi­gi­ble d'esta­dis­tes. Gover­nen amb els seus, des dels seus i pels seus. Cras error, ja que a la fi les seves deci­si­ons no tenen fona­ment i sos­te­ni­bi­li­tat. Tot fet de govern exi­geix fer-lo per a tots els altres. És a dir, t'escull una part de la ciu­ta­da­nia i t'imposa en la inves­ti­dura un impe­ra­tiu gene­ral de ser­vei a la ciu­ta­da­nia, no als teus pro­pis votants o par­ti­da­ris. En cas con­trari, la democràcia resul­ta­ria un sis­tema par­ci­a­lista, inso­li­dari, frac­ci­o­nal: els teus i els altres, aquesta és la qüestió.

En aquest error cauen avui tots els governs autonòmics o esta­tals, amb alguna extrema incidència per part dels naci­o­na­lis­mes locals (Cata­lu­nya i Euskadi) i l'espa­nyol (govern de Rajoy). Els pri­mers cons­tru­ei­xen el seu dis­curs i la seva estratègia en vir­tut d'un deter­mi­nat objec­tiu: la sin­gu­la­ri­tat, la inde­pendència. Els altres miren d'impo­sar una doc­trina taxa­tiva d'apo­de­ra­ment de tendències o con­jun­tu­res gene­rals en pro de les seves con­veniències elec­to­ra­lis­tes i par­ci­als. Si mala­ment està el pri­mer, pit­jor el segon, ja que la gover­nació des de l'Estat ha de ser per a tots els ciu­ta­dans sense dis­tin­ci­ons. En el cas dels pri­mers, cons­ti­tu­eix la supo­sada volun­tat democràtica des dels interes­sos de la mino­ria, o d'una majo­ria sense res­pecte a les mino­ries dis­cre­pants. I aquesta no és la via ètica cap a la democràcia, on les mino­ries han de res­pec­tar les majo­ries i aques­tes, a les mino­ries. El cas con­trari pot con­fon­dre's per la temp­tació cap al popu­lisme, quel­com pit­jor, i que Europa va conèixer després del 1929 i que va por­tar a la catàstrofe les seves naci­ons. Ni són posi­ti­ves les dic­ta­du­res de la majo­ria, ni les de les mino­ries. El dik­tat és sem­pre per­niciós per a un sis­tema polític que ten­deix al doc­tri­na­risme o a la radi­ca­li­tat de les seves tesis de par­tit o de seg­ment social.

Per això el qüesti­o­na­ment de l'actual esce­nari polític de l'Estat espa­nyol; de veri­tat pen­sen en el diàleg entre les parts, o en el debat franc i obert, o en el con­trast d'idees i models? La volun­tat de diàleg bri­lla per la seva absència a Madrid. “Que digui el que vul­gui l'adver­sari, que a mi m'és igual”, podria ser la fórmula. És la trans­po­sició d'aquell vell con­sell que el gene­ral Franco donava al príncep Joan Car­les abans de ser rei: “Val més príncep mut que tar­ta­mut”... Rajoy, òbvi­a­ment, va apren­dre la lliçó. Ara bé, a Cata­lu­nya impera el dis­curs únic, no exis­teix un debat clar i explícit en els mit­jans; hi ha veus que callen per defa­lli­ment, temor o covar­dia... o que són o poden ser mar­gi­na­des. Així, qui gosa­ria aixe­car el debat si el mateix govern de l'Estat ni tan sols l'anima? És l'expec­ta­tiva galaica que “els cata­lans aca­ba­ran men­jant-se els uns als altres”? Una misèria política exe­cra­ble. Gover­nar és resol­dre, no gene­rar pro­ble­mes perquè uns empe­nyin els altres i per­me­tin a Neró fer sonar la seva lira men­tre l'incendi devora Roma. El no-diàleg pot ser un incendi.

Els ciu­ta­dans més res­pon­sa­bles, fins i tot els més cata­la­nis­tes, comen­cen a ser temp­tats pel risc d'aquesta política de no-diàleg, entre els absen­tis­tes de Madrid i els autis­tes de Cata­lu­nya. Els àmbits de res­pon­sa­bi­li­tat de la ciu­ta­da­nia dema­nen diàleg. Dubto que en certs sec­tors de la casta política exis­teixi sen­si­bi­li­tat per a tal demanda. Un exem­ple és el d'aquest grup de ciu­ta­dans cata­la­nis­tes de la plana de Vic que han llançat un mani­fest (Som a temps), per invo­car aquest dret al diàleg des de la con­vo­catòria de Sant­pe­dor. Ells defen­sen la “nació cul­tu­ral” (Cata­lu­nya) i la “nació política” (Espa­nya). Des d'ambdós punts de par­tida es pro­posa el debat cons­truc­tiu i la recerca d'una opció com­pa­ti­ble. Serà cla­mar en el desert? A la meva manera d'enten­dre-ho, si és així, seria un greu error que podria devas­tar el resul­tat final d'aquest esce­nari de sords en què s'ha con­ver­tit la para­do­xal política d'Espa­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia