Cor agre
La crisi s'ha acabat
Carles Ribera / [email protected]
es sirenes del capitalisme (no les d'alarma sinó les de cua escatada) ja fa uns mesos que han començat a refilar la melodia de la fi de la recuperació. La pitjor crisi de les últimes dècades es comença a conjugar en passat. Mentrestant, vosaltres i jo, en general, o bé hi hem posat tanta pell morta que hem perdut la sensibilitat o és que som els últims de la filera que avança cap a la represa. No patiu. Les sirenes tenen raó de cantar amb eufòria continguda i vosaltres teniu totes les facultats plenament activades encara que, econòmicament parlant, no us sentiu les cames que us han de propulsar cap a la bonança.
Les vaques grasses estan tornant per l'horitzó, això sembla incontestable. El que passa és que cada munyida satisfà cada cop menys gent. També ho diuen les estadístiques, no pas les dels trompeters de la reactivació sinó els aixafaguitarres que, ara que tots hauríem de ballar per un peu, alerten de la desigualtat sobre la qual s'edifica la nova era. Els rics seran més rics i els pobres seran més i més pobres. Perdó, els pobres seran més, i més pobres. Aquesta situació no és pas fruit de la incapacitat de la humanitat d'aprendre dels errors, de la tirada general a ensopegar les vegades que calgui amb la mateixa pedra. No pas que no n'haguem après sinó que no n'hem sabut mai. Algú pot pensar que, sent generosos, durant una cinquantena d'anys del segle XX la política occidental va saber veure que la remissió de les desigualtats socials i econòmiques era clau per al desenvolupament humà. D'aquí que emergís amb força l'anomenat Estat del Benestar, que ens ha mantingut en la feliç creença en la bondat de l'economia política durant unes quantes dècades. Fals. Res d'aquest sistema que ara s'engruna no era concebut des de la convicció, sinó que va ser fruit de la por, del temor; una profilaxi preventiva. Els europeus (perquè els beneficiaris d'aquest miratge bàsicament som en aquest continent) podem estar agraïts dels milions de ciutadans soviètics morts (i, per extensió, de l'altra banda del teló d'acer) durant la llarga nit de l'estalinisme. L'estat del benestar va ser simplement una vacuna del capitalisme per impedir l'expansió del comunisme real, l'Àtila del segle XX per a l'economia de mercat. Han passat els anys i, com bé sabem, res no espanta prou la plutocràcia perquè hagi de renunciar ni un pam a la seva voracitat innata. Avui no hi ha cap amenaça ideològica que espanti els poderosos. Perquè cap estat del món no aplica un terrorisme anticapitalista exportable, i perquè les societats locals en aquest mig segle s' han aburgesat tant que som incapaços de fer cap mena de pressió efectiva i organitzada més enllà del posat. Benvinguts a la nova era.