‘Ros in translation'

Àngel Ros va posar ahir punt final a una etapa de la seva vida política però en va començar una altra, segurament la més important de la seva carrera: la de candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC. Abans, però, intentarà ser reescollit alcalde de Lleida en una campanya que ahir també va encetar posant uns quants cossos d'avantatge respecte als seus rivals, especialment el de CiU i ERC. Tard o d'hora, Ros i el sector més catalanista del PSC hauran de dirimir quants simpatitzants tenen cadascú, i això vol dir un duel en unes primàries. Àngel Ros podrà fer la campanya tranquil des de la Paeria. Ha actuat amb la intel·ligència que li ha faltat al PSC per gestionar aquesta crisi. Com passa en l'acudit en què el pacient demana al dentista no fer-se mal mútuament, lo Paer ha plegat de diputat abans de trencar la disciplina de vot i no a la inversa. Així no s'ha posat l'aparell metropolità en contra. I, ni al PSC ni al PSOE (valgui la redundància), tampoc els convé fer-li la vida impossible: els socialistes només tenen l'alcaldia a 5 capitals de l'Estat: Toledo, Conca, Sòria, Tarragona i Lleida, o sigui que no sembla molt recomanable fer-li el llit perquè s'estavelli. Però el més important: Ros és partidari que es faci la consulta. I, en sigui o no conscient, des d'ahir ha passat a encarnar l'autèntica tercera via. O dit d'una altra manera, hi ha moltes cares pel sí-sí, també moltes del no (quan vulguin participar) però no n'hi ha cap visible del sí-no. Aquí és on entra Ros, un home capaç de plantar cara al PSOE sense haver ni de brandar l'estelada ni de tenir-li al·lèrgia. Si a això li afegim unes dosis de socialdemocràcia sense complexos del políticament correcte (com va fer quan va intentar prohibir el burca), el resultat és un candidat a tenir en compte i al qual ningú li pot qüestionar, malgrat la renúncia, la seva lleialtat al PSC: ahir es va emocionar recordant que hi milita des del 1979.