Això no té solució

Lle­git tot el que s'havia de lle­gir, vist tot el que s'havia de veure –que ausa­des ma vida– i sen­tit tot el que s'ha pogut sen­tir –que també–, la con­clusió és clara i escas­sa­ment qüesti­o­na­ble: això del PSC, tal com s'ente­nia fins ara, no té solució. Han xocat fron­tal­ment i amb les vísce­res dues mane­res d'enten­dre el par­tit. La que el defi­nia des del moment en què es va fun­dar i la que el defi­neix ara. La pri­mera el situ­ava dins el cata­la­nisme polític sin­cer; la segona, en l'òrbita del PSOE amb sigles pròpies i cri­teri depen­dent. Tam­poc no cal enga­nyar-se gaire. La pri­mera sem­pre havia estat real en les decla­ra­ci­ons però irreal en les acci­ons. I no es tracta només de la der­rota cata­la­nista del congrés de Sit­ges. Perquè el fiasco de la votació de la LOAPA a Madrid va ser ante­rior. La segona cedia en les parau­les però s'impo­sava sem­pre en els fets. Sigui com sigui, a bacs i trom­pa­des, les dues men­ta­li­tats havien anant con­vi­vint fins ara. L'una, sem­pre per­de­dora; l'altra, hegemònica. Així ana­ven fent, i jo parlo, tu també, no calla ningú, però mano jo. La història s'ha aca­bat. El sec­tor majo­ri­tari –el 80 per cent– es que­darà amb les sigles i el par­tit. Aquells que volien un PSC tan com­promès naci­o­nal­ment com soci­al­ment se n'hau­ran d'anar. I no passa res. O sí, però tots ani­ran fent. Ara, els majo­ri­ta­ris, que s'han decan­tat per l'exclusió, han de tenir una cosa clara: no hi haurà a Cata­lu­nya en molt de temps cap “govern de progrés”. Perquè amb ells només pro­gres­sarà el PSOE.