Això no té solució

Llegit tot el que s'havia de llegir, vist tot el que s'havia de veure –que ausades ma vida– i sentit tot el que s'ha pogut sentir –que també–, la conclusió és clara i escassament qüestionable: això del PSC, tal com s'entenia fins ara, no té solució. Han xocat frontalment i amb les vísceres dues maneres d'entendre el partit. La que el definia des del moment en què es va fundar i la que el defineix ara. La primera el situava dins el catalanisme polític sincer; la segona, en l'òrbita del PSOE amb sigles pròpies i criteri dependent. Tampoc no cal enganyar-se gaire. La primera sempre havia estat real en les declaracions però irreal en les accions. I no es tracta només de la derrota catalanista del congrés de Sitges. Perquè el fiasco de la votació de la LOAPA a Madrid va ser anterior. La segona cedia en les paraules però s'imposava sempre en els fets. Sigui com sigui, a bacs i trompades, les dues mentalitats havien anant convivint fins ara. L'una, sempre perdedora; l'altra, hegemònica. Així anaven fent, i jo parlo, tu també, no calla ningú, però mano jo. La història s'ha acabat. El sector majoritari –el 80 per cent– es quedarà amb les sigles i el partit. Aquells que volien un PSC tan compromès nacionalment com socialment se n'hauran d'anar. I no passa res. O sí, però tots aniran fent. Ara, els majoritaris, que s'han decantat per l'exclusió, han de tenir una cosa clara: no hi haurà a Catalunya en molt de temps cap “govern de progrés”. Perquè amb ells només progressarà el PSOE.