Aneu i prediqueu la bona nova

Maria Dolores de Cospedal ha demanat a la militància del PP “patearse la calle” per superar la desafecció als polítics dels ciutadans i predicar la “bona nova” dels èxits del govern espanyol. Un dels missatges en què demana que s'insisteixi és que el PP compleix el programa i que defensin els seus “valors”. S'apropen les eleccions europees i el PP es veu amb possibilitats de guanyar-les i, per tant, cal construir un relat com a missatge polític, encara que sigui forçat. I com que en el 2014 entrem de ple en un període electoral, veurem com tots els partits polítics intentaran predicar-nos la seva bona nova. Ens oferiran solucions fàcils a problemes tremendament difícils i ningú no voldrà tenir la mínima responsabilitat del drama de la crisi. El PP s'excusarà amb l'herència, i el PSOE, que ara estem pitjor de com ells ho van deixar... De fet, ningú ens dirà que la crisi actual és el resultat de molts anys de males pràctiques en què tots, fins i tot els sindicats, hi han tingut una part important de protagonisme. Sovint sento a dir que de la desfeta de les caixes catalanes n'és responsable la crisi, i ningú no assumeix que la culpable ha estat la mala gestió; i allà, tots hi eren.

El problema que tenen els que vulguin predicar una excessiva “bona nova” és que quedin desautoritzats per la realitat. És veritat que avui estem millor que ahir, però el futur té tantes incògnites que ningú no pot assegurar que demà estarem millor que avui. De fet, fins i tot en el supòsit que les coses funcionin correctament, els fets que constatarà la població no es correspondran amb les paraules de la “bona nova”. I aquesta no-sintonia, que serà inevitable mantenir durant una temporada, pot ser un element d'incomprensió social i d'agitació. És més probable que hi hagi més malestar social quan comencem la represa econòmica que no pas hi ha hagut durant la mateixa crisi, un fet que no seria aconsellable, però no per això ha de ser inevitable.

Si acceptem com a bona la “bona nova” de la sortida de la crisi, també hem d'acceptar que la ressaca pot fer tants estralls com la mateixa crisi. La crisi de Mondragón és un fet que caldrà seguir i estudiar atentament, puix que fins ara, eren molts els que posaven el model cooperatiu com exemple de resistència a les inclemències del capitalisme. Però al final un arriba a l'evidència que quan l'aigua puja, tots els vaixells pugen, mentre que quan baixa, es veuen les vergonyes dels que van despullats. Primer va ser Fagor, i ara és Eroski que ha entrat en crisi; diuen que a primera va ser perquè no es van saber adaptar als canvis que suposava l'esfondrament de la construcció i la competència. I Eroski, per haver planificat malament l'expansió. Com veuen, cap d'aquests elements no difereixen dels que han portat a la fallida altres empreses. Fins i tot les cooperatives estan sotmeses al darwinisme del mercat.

I una altra bomba en potència que pot malmetre la “bona nova” és la morositat bancària, que ha assolit nivells mai de la vida vistos. Recordaran que entre el desembre del 2011 i el febrer del 2013 la banca va traspassar a la Sareb 50.781 milions de crèdits fallits i, per un efecte comptable, ja que la Sareb no és un banc, la banca espanyola va rebaixar el ràtio de morositat, un fet que ha quedat totalment superat. Així doncs, si les dades oficials publicades aquesta setmana ens diuen que la morositat és del 13,08%, un percentatge històric, si hi afegim la Sareb, la morositat és del 15,98%. En anteriors crisis, com en la del 1994, al màxim a què es va arribar (i sense la Sareb) va ser del 9,15%.

La banca espanyola té una cartera de crèdits dubtosos de 190.990 milions, bona part dels quals hauran d'anar a càrrec de beneficis futurs. Amb aquesta realitat, esperar que flueixi molt de crèdit és altament improbable. La banca, més que mai, ha de ser molt selectiva i mirar la rendibilitat, i en un país amb un 26% d'atur, és molt difícil.