Factures domèstiques

Malgrat que els jerarques del PP pontifiquen que la crisi econòmica s'ha acabat a l'Estat espanyol, el gros dels mortals cada cop anem més malament. Encara que els dirigents econòmics dels conservadors espanyolistes declarin que hem entrat en el camí del “creixement” econòmic, cada vegada –els particulars i les famílies– han de fer miracles per poder fer front a les –mortíferes i mortificadores– factures domèstiques dels subministraments bàsics. No hi ha dubte que, més enllà de l'atur i la pobresa, el fet de poder arribar a pagar, normalment cada mes, les despeses bàsics d'aigua, llum, gas, telèfon, electricitat i –ja no diguem el lloguer o la hipoteca– s'ha convertit en un autèntic esport de risc. I és clar, un ésser humà, una persona normal, un ciutadà estàndard que paga religiosament els seus impostos quan no pot utilitzar, per raons econòmiques i socials, aquests sis serveis bàsics, ja no té cabuda en la nostra societat i esdevé, automàticament, un autèntic “mort vivent”. Tot això ve al cas i té la seva concreció en unes últimes estadístiques publicades per la Unió Europea en què es diu que al Vell Continent –i particularment a l'Estat espanyol– les desigualtats salarials entre els sous dels directius de les empreses i els treballadors han augmentat d'una manera abismal. De fet, això no és cap secret; ja fa força temps que es parla que a casa nostra els rics cada dia estan més blindats de tot i, consegüentment, són més rics i feliços i, per contra, els pobres cada vegada són més pobres. Però el pitjor de tot és que aquest sistema postmodernista del capitalisme financer, cínic i, a voltes, metafísic (en el sentit industrial del terme) està vampiritzant completament la classe mitjana i creant les bases per un sistema polític irresponsable, antidemocràtic i rabiüdament insostenible. I aquí, quan apareix la paraula “política” cal esmentar, ben clarament, que aquesta està fracassant estrepitosament, ja que la política, en democràcia, és la clau de volta que permet viure en una societat mínimament digna i justa; és l'instrument per lluitar eficaçment contra la xacra de la corrupció, la qual cosa és la conseqüència dels interessos econòmics descontrolats, d'una minoria molt minoritària. De fet, la política és la que ha de fer possible una justícia social, eficaç i independent, que escapci de debò el càncer de la corrupció i de les desigualtats, i que ens permeti fer front a les martiritzadores factures domèstiques.