Institucionalment, 100 anys
El present del país té milers de precedents, en les persones i els ànims, els desigs i els somnis, les esperances i l'avançar pas a pas cap al redreçament de Catalunya, fins aquells que hom considerava somiatruites, radicals o fora de la realitat en reclamar les institucions abolides el 1714, el recuperar l'autogovern i altres, els menys durant dècades, la llibertat i la independència.
Un home clau va ser Prat de la Riba i la Mancomunitat que ell va aconseguir. Una institució administrativa formada per la suma de les quatre diputacions provincials, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, per poder coordinar les tasques i reptes d'una Catalunya que volia estar a nivell europeu. Ho encarava amb democràcia, afany industrialitzador, formació educativa en tots els àmbits docents i voluntat d'equilibri territorial.
La Mancomunitat va actuar amb gestió conjunta de les quatre diputacions, a cada circumscripció va superar el ser només una suma d'administracions, com es pensava i volia el govern central i els seus poderosos adversaris, això és, l'exèrcit d'Alfons XIII i poder centralista i financer de l'Estat. Podríem esmentar les actuacions en el camp més divers de tot el relacionat amb l'agricultura i el món agrari i ramader, la xarxa de camins rurals, la construcció de tota mena d'edificis per a cooperatives, escoles agràries o biblioteques, centres escolars, etc. Darrere hi havia el desig d'igualar l'accés i les possibilitats de tots els catalans visquessin on visquessin. En pobles o ciutats, a la muntanya, el pla o el litoral. La llista és impressionat, una allau d'actuacions que incloïa infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.
Són bàsics Prat de la Riba i els diputats de Lleida, Girona i Tarragona que jugaren a una en el govern i saberen sumar l'oposició en la tasca de fer i construir país. Instruments d'estat que deia en Prat de la Riba. Una llavor que va florir amb la Generalitat de Macià i Companys. Una tasca que avui encara admira.
Però hi ha un oblit que em sembla injust, el de Josep Puig i Cadafalch. Un arquitecte de prestigi internacional, un estudiós de l'art excel·lent, que va ser l'executor i gestor dels projectes de Prat quan aquest va morir. No va ser un líder de masses, però va impulsar la idea de Catalunya cap a reivindicar més autonomia, fruit dels postulats sobre els drets de les nacions que defensava el president americà Woodrow Wilson a finals de la I Guerra Mundial.
Puig i Cadafalch, però, va fer un greu error. Mai se li ha perdonat, ell tampoc mai es va perdonar a si mateix. Una acusació de fets ocorreguts que servia per atacar Cambó i la Lliga. Superat per la brutal resposta anticatalana de la dreta espanyola a la demanda d'un Estatut d'Autonomia, i certs sectors del PSOE que sotamà hi participaven, davant el fet del pistolerisme, patronal i sindical, que feia realitat l'expressió “quan mataven pels carrers”, Puig i Cadafalch va donar un inicial suport al general Primo de Rivera. Va creure confiar en el futur dictador. Aviat, en poques hores, va veure que tot el promès era mentida, l'exèrcit aniria contra Catalunya i aboliria tot el que fos català fins a extrems ridículs. Semblant al que ara fa el PP, tot sigui dit.
La trajectòria posterior de Puig i Cadafalch, sempre més fidel al país, anà acompanyada de l'amargura personal, l'exili i la depuració cruel pel franquisme. La Mancomunitat va ser instrument d'estat com volia Prat de la Riba. Va ser la primera pedra institucional. El primer èxit espiritual després de 200 anys de 1714, va sumar i convèncer milers de voluntats en el dret de la pròpia gestió i govern del país.
