Votar sota les torres

Torres més altes han caigut, escriuen a les pancartes els opositors a la MAT, conscients de la magnitud de l'enemic i sabent que per vèncer gegants cal reunir moltes voluntats. És per això que demà diumenge, a Santa Coloma, Riudarenes i Sils, faran una consulta sobre el projecte de Red Eléctrica Española d'instal·lar una subestació i una línia aèria de 400 kV. De la mateixa manera que a tot Catalunya el que es reivindica per al dia 9 de novembre és el dret de poder votar que sí, ja que als partidaris de l'altra possibilitat no els cal exercir el vot, als habitants d'aquests tres pobles afectats per la infraestructura, més que a la possibilitat de votar, se'ls convida a la possibilitat de votar que no (extensiva, per altra banda, a la resta de la humanitat a través del blog No a la MAT), perquè segons tots els indicis, els partidaris del sí a la MAT no són uns grans entusiastes dels referèndums i només els preocupen les voluntats populars quan es desvetllen i reclamen la sobirania.

Ves per on, a hores d'ara, després d'uns temps en què semblava que la resistència popular a la instal·lació s'esvaïa, els actes i les mobilitzacions contràries exhibeixen una vitalitat envejable. I no ha estat gens fàcil si es té en compte que als opositors se'ls ha definit com a miserables, egoistes, enemics del progrés i cavernícoles. Són qualificacions, però, que generalment s'han emès des d'una certa distància del territori ja que sota les torres, tant si es contemplen en tota la seva presència real o com una amenaça espectral, la perspectiva canvia substancialment.

És des d'aquest emplaçament que és més fàcil concloure que, molt sovint, el que es qualifica com una obra d'interès col·lectiu és, de fet, d'interès corporatiu. I més legítim preguntar-se sobre l'impacte ambiental i sobre la necessitat d'una caríssima autopista de transport d'energia pensada, essencialment, per exportar país enllà els excedents d'aquí o de les nuclears franceses. O sobre un model energètic concebut en els gloriosos temps de l'abundància infinita, a mida de les multinacionals d'un sector que acostuma a acollir a les butaques dels consells de les seves empreses, de manera còmoda i generosament retribuïda, els mateixos culs que han abandonat els governs que han legislat sobre elles. Governants, doncs, que, mentre exercien el poder, a més de decidir el futur de les elèctriques, decidien el seu.

És natural que sota les torres es preguntin sobre una obra que, segons algunes veus, ni donarà estabilitat, ni seguretat a la xarxa. O sobre els efectes encara imprecisos de les radiacions o les distàncies mínimes de seguretat de masies i nuclis habitats que no es respecten. O sobre els 225 milions d'euros públics que la comunitat europea inverteix en aquest negoci que finalment serà privat i no en allò de la generació distribuïda, l'eficiència, l'estalvi o les energies renovables que reivindiquen les veus crítiques. Votem doncs, sabent que torres més altes han caigut, però que mai cauen soles.