Sandro

Fa un any que el papa Benet XVI va anun­ciar que renun­ci­ava a seguir al cap­da­vant d'una l'Església catòlica mar­cada pels escàndols de pederàstia i el des­con­trol de la cúria. François Hollande ha dei­xat França sense pri­mera dama perquè no ha pogut man­te­nir en secret la seva relació amb Julie Gayet. Ara sabem que els diri­gents del Par­tit Comu­nista de la Xina tenen milers de mili­ons en para­di­sos fis­cals. A Ucraïna, Víktor Ianukóvitx està con­tra les cor­des perquè milers de per­so­nes resis­tei­xen al car­rer des de fa set­ma­nes exi­gint mirar cap a la Unió Euro­pea i no cap a la Rússia de Putin. El poder s'està degra­dant. Moisés Naím ha escrit un lli­bre impres­cin­di­ble, El fin del poder, en què explica per què el poder ja no és el que era. En síntesi, perquè la revo­lució del més –gent, salut, tec­no­lo­gia, infor­mació, edu­cació, con­sum–, de la mobi­li­tat –l'expansió d'aquest tot– i de la men­ta­li­tat –valors, cri­te­ris i nor­mes– ha gene­rat infi­ni­tat de micro­po­ders que fan que sigui més fàcil obte­nir el poder, però més difícil exer­cir-lo i man­te­nir-lo. Els pode­ro­sos estan lli­gats per cor­des invi­si­bles com Gulli­ver pels lil·lipu­tencs. Per això, que San­dro Rosell ple­gui abans d'hora de la pre­sidència del Barça, angoi­xat i, en part, enfa­dat perquè els socis i els peri­o­dis­tes han dema­nat més trans­parència en el cas de la Grada Jove, el patro­cini de Qatar i el fit­xatge de Ney­mar, no ens fa espe­ci­als. És el món que ens ha tocat viure. Quan era petit, mana­ven Felipe, Pujol, Joan Pau II i Núñez. I els pro­te­gien unes bar­re­res tan sòlides que, quan vaig ser gran, encara hi eren. Això ja no pas­sarà. I ho sabem els peri­o­dis­tes, perquè ara en l'àmbit dels mit­jans de comu­ni­cació, tot­hom informa i tot­hom deci­deix. Tot això té avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents. I cal tro­bar el terme mitjà entre la tira­nia i l'anar­quia. Però, fran­ca­ment, és molt millor aquest món que la ver­ti­ca­li­tat de la soci­e­tat indus­trial.