Venim de lluny

El primer ministre Rajoy Brey ha vingut a Catalunya a dir això que ha dit tantes vegades, que Espanya és la nació més antiga d'Europa. És una dèria molt habitual recórrer a l'antiguitat com a argument per justificar una determinada política de govern, com si ser la nació més antiga impliqués encertar-ho tot, i ser la més moderna, fer-ho tot malament. I qui més qui menys tothom creu que la seva nació és la més antiga, cosa que no fa mal si no surt de les sobretaules; quan es converteix en doctrina d'estat, esclata el deliri. Els llibres d'història d'Espanya solien remuntar-se a fenòmens com la cultura del vaso campaniforme, en el tercer mil·lenni abans de Crist. Ara, gràcies als ossos d'Atapuerca, qui sap si la imminent reforma dels textos educatius imposarà que els primers espanyols vénen de 800.000 anys enrere, i anticonstitucional qui en dubti. És clar que, com que tot s'encomana, aquí també n'hem après de dir ximpleries, i s'han vist titulars de premsa que posen “El català més antic vivia a Serinyà”, parlant d'un queixal que té més de 200.000 anys. Tornant al de La Moncloa, va dir també que Catalunya sempre ha format part d'aquesta nació més antiga d'Europa. Perquè ens quedés clar hauria de dir-ne la data de naixement, ja que si és anterior al Tractat dels Pirineus, del 1659, pel qual van passar a França, una nació també molt antiga, gran part dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, hauria de reivindicar-ne l'espanyolitat, amb tanta o més fermesa com ho fa en el cas de Gibraltar. És increïble la quantitat de territoris que han deixat de ser espanyols –acceptant l'ambigüitat d'un gentilici que s'aplica indistintament a unes províncies romanes, a l'imperi espanyol i a l'estat modern que es diu Espanya–; per tant, fóra d'esperar alguna previsió de futur estimulant, no pas una lloa a grandeses passades que no tornaran. Ara que tanta gent pensa que hem estat junts massa temps, tres segles de massa, el pitjor que se li pot dir és que el mal ve de més lluny, de tres mil anys enrere pel cap baix.