Quina universitat?
Potser us sorprendrà, però, malgrat ser un acadèmic, no estic en contra de les retallades universitàries. Entenc que, almenys en part, es justifiquen en el context d'una intensa recessió. Encara més, després de 25 anys treballant a la universitat, puc reconèixer tant els progressos realitzats com les disfuncions encara existents. Sóc partidari de defensar-ne els aspectes positius, però també de retallar-ne els negatius. L'autocrítica és imprescindible, i hem de fer compatible la defensa de la universitat pública amb evitar la temptació de defensar allò que és indefensable –que també existeix.
En canvi, sóc bel·ligerant amb unes retallades que es produeixen de manera lineal, sense respondre a criteris explícits ni emmarcar-se en cap escenari de futur. Les retallades només són admissibles quan arriben acompanyades de govern de la universitat. És a dir, quan disposem d'una orientació política que justifica les decisions i les dota de sentit. Les retallades, amb d'altres termes, només són acceptables quan se situen en el marc d'un projecte, d'un model universitari discutit, conegut i explicat.
En l'actual context, al meu parer, les retallades universitàries o no disposen d'aquest projecte de referència o no el fan explícit. Sense projecte, com hem dit, les retallades són oportunistes i no ens condueixen enlloc. L'altra possibilitat és que el model no s'especifiqui a priori sinó que haguem de deduir-lo pels resultats a posteriori. En aquest cas, vist el que està succeint, podríem pensar que, sense explicar-ho obertament, les retallades vénen acompanyades d'un model universitari elitista en els seus components i competitiu en els seus valors. Des del meu punt de vista, aquest model no resol les principals disfuncions del sistema universitari actual sinó que, de fet, podria estar intensificant-les.
Pot resultar una sorpresa per molts lectors, però un jove acadèmic preocupat per la docència està avui destinat a fracassar en la universitat catalana. En el model actual, la docència és irrellevant, mentre que tota la carrera universitària descansa sobre la capacitat de fer recerca i publicar-la en revistes acreditades internacionalment. Tots els incentius convergeixen a provocar que els acadèmics observem la docència com un llast sense cap interès. El nostre model universitari penalitza la dedicació docent i això, al meu parer, expressa una greu disfuncionalitat.
També podria resultar sorprenent pels lectors observar el tipus de publicació científica que estem estimulant i que ens promociona en els rànquings internacionals. Hi ha excepcions, però en general es tracta d'articles que combinen la més impecable excel·lència acadèmica amb la major irrellevància pel conjunt dels mortals. Traslladant-ho al meu àmbit, és molt poc probable que entre l'abundant literatura que publiquem els experts en ciència política aparegui cap idea interessant sobre l'actual crisi i descrèdit de la política. No hi ha cap incentiu per ocupar-se de la realitat, ja que a la carrera acadèmica només compten els articles que segueixen les ortodòxies metodològiques dominants. De nou, al meu parer, una universitat que viu d'esquena a la realitat requereix un cop de timó. Però el model persisteix i aquesta situació, més que modificar-la, està intensificant-se.
En definitiva, accepto les retallades, fins i tot en el meu sou; però reclamo un model universitari que les doti de sentit. I posat a demanar, deixo caure que el meu model universitari és aquell que fa de la formació i de la transferència social els seus pilars. Una autèntica revolució.
